Acusmàtica a l’Ebre

Flix és una vila de la Ribera d’Ebre envol­tada per un mean­dre que es pot con­tem­plar amb tota la seva esplen­dor des del cas­tell carlí. És un lloc doble­ment fron­te­rer, pel fet de pertànyer a les Ter­res de l’Ebre, l’extrem sud de Cata­lu­nya i, alhora, situar-se a la part més sep­ten­tri­o­nal de la Ribera d’Ebre, tocant a les ter­res de Lleida. La seva tra­dició indus­trial, que ha pro­pi­ciat un sin­gu­lar desen­vo­lu­pa­ment cul­tu­ral, li con­fe­reix una posició pri­vi­le­gi­ada, alhora d’espec­ta­dor i d’agent actiu, per exem­ple, en l’àmbit musi­cal, amb una escola de música amb cen­te­nars d’alum­nes, un orfeó molt actiu, una agru­pació de cara­me­lles, una pro­gra­mació de música con­tem­porània anual dels Amics del Jazz de la Ribera d’Ebre i un cicle de con­certs englo­bats en la Pri­ma­vera Musi­cal. Flix té un orgue magnífic a la seva església gòtica que es va estre­nar amb un Te Deum de Josep Vila i Casañas, i on és habi­tual que actuï el Cor de Cam­bra Enric Gra­na­dos de Lleida.

Per tot ple­gat, no es fa estrany que aquest sigui un dels pocs llocs de Cata­lu­nya on es pugui escol­tar música acusmàtica, com a con­ti­nu­ació de l’impuls que va donar al poble el Fes­ti­val Sirga. La música acusmàtica és un cor­rent depu­rat de la música elec­troacústica, en el qual l’ele­ment per­for­ma­tiu con­ver­teix l’artista en un direc­tor que, a la taula de so, con­trola les dinàmiques dels dife­rents alta­veus dis­po­sats a consciència. L’ele­ment espa­cial, per tant, és fona­men­tal i, si tan­quem els ulls, la nos­tra per­cepció s’eixam­pla per tal de cop­sar amb més inten­si­tat el movi­ment acústic a la sala. El mate­rial sonor està prèvia­ment enre­gis­trat a l’estudi, modi­fi­cat amb recur­sos electrònics sofis­ti­cats i la font pot ser des d’un objecte quo­tidià, un ele­ment natu­ral, fins a modu­la­ci­ons pura­ment com­pu­ta­ci­o­nals. Però en l’acte per­for­ma­tiu, la font sonora ja no té rellevància. A diferència de la música tra­di­ci­o­nal, que par­teix d’una idea (abs­tracta) i es plasma amb l’exe­cució ins­tru­men­tal (con­creta), la música acusmàtica par­teix d’un mate­rial con­cret i fa que escol­tar-la resulti una experiència abs­tracta. Però no ens enga­nyem, l’artista con­ti­nua tenint, en el ger­men cre­a­tiu, l’interès metafísic de plas­mar una idea (abs­tracta). Allò que sorprèn l’oient des­a­cos­tu­mat és aquesta cerca de la font sonora i els movi­ments del com­po­si­tor a la taula plena de cables embu­llats i inter­rup­tors, que s’adap­ta­ran a cada espai i cir­cumstància expe­ri­en­cial.

El diu­menge 21 d’octu­bre vam poder sen­tir una mos­tra repre­sen­ta­tiva d’aquesta estètica, la que beu del ter­reny radiofònic, amb un home­natge a Luc Fer­rari, com­po­si­tor que es va des­mar­car de l’avant­guarda impe­rant i que bus­cava les impu­re­ses del so en una obra feta amb cinta magnètica que es pot enten­dre com un collage. En aquesta línia anava la pro­posta del per­pi­nyanès Lau­rent Redolfi, que pre­sen­tava una obra docu­men­tal que tracta de la cre­ació d’un cinema a Cama­llera, amb interès per les taques sono­res, les imper­fec­ci­ons, els “sons equi­vo­cats” i el “silenci sorollós”. Més nar­ra­tiva es va pre­sen­tar l’obra de Joan Bagés, que sem­pre juga al límit de les nos­tres capa­ci­tats sen­so­ri­als remar­cant la liqui­di­tat del vi en una cre­ació molt de la terra. Tot, acom­pa­nyat d’imat­ges dota­des d’una mis­te­ri­osa càrrega semàntica que emer­gia en la fos­cor per eixam­plar l’experiència estètica de l’audi­tor i con­ver­tir aquest art en cinema per a les ore­lles.