A les entranyes del Ku Klux Klan

Comença la cursa pels premis de cinema que acostumen a tenir el tret de sortida en cada inici d’any. Acabem l’últim trimestre amb les nominacions i comencem el primer amb els premiats: Globus d’Or, Gaudí, Goya, Bafta i Oscars (per aquest ordre). És per aquest motiu que després d’una època grisa i fosca plena de blockbusters com l’estiu, entrem en una època en què les cartelleres s’omplen del cinema que rebrà alguns dels molts premis.

Una de les pel·lícules que molt probablement estarà nominada a algun d’aquests premis ens arriba aquest cap de setmana. Es tracta d’Infiltrado en el KKKlan. El director estatunidenc Spike Lee ens porta un film basat en un cas real, el d’un policia negre infiltrat al Ku Klux Klan. Sí, per molt incoherent que soni aquesta frase que acabo d’escriure, va ser realment així. Els conflictes racials als Estats Units són desgraciadament famosos, moviments com el Ku Klux Klan i els Black Panthers han creat grans conflictes socials entre la ciutadania a la recerca de la supremacia racial. Els dos esmentats es van fer famosos per les tendències violentes, supremacistes i racistes, però els EUA està vivint en l’actualitat, de nou, aquest tipus de conflictes. Declaracions recents d’un president que va de polèmica en polèmica, manifestacions nazis als carrers i altres conflictes socials sembla que ens han tornat a deixar unes estampes que voldríem haver abandonat en el passat.

Spike Lee ha aprofitat l’avinentesa per fer-nos coneixedors d’una història complexa i complicada, però d’allò més necessària, i més en aquests temps. A principis dels anys setanta, en un moment de lluita pels drets civils com a rerefons, Ron Stallworth (John David Washington) es va convertir en el primer detectiu negre del departament de policia de Colorado Springs. L’escepticisme i l’hostilitat que li van donar la benvinguda, tant per part dels caps com dels companys, va fer que s’adonés del necessari canvi que calia en la societat i decidís seguir endavant per esdevenir un agent encobert. La missió? Infiltrar-se al Ku Klux Klan i exposar-lo davant la ciutadania. Evidentment, per infiltrar-se al KKK sent afroamericà necessitava un àlter ego blanc per no cridar l’atenció, que va trobar en un company de feina, Flip Zimmerman (Adam Driver), d’ascendència jueva. Per tant, i encara més irònic que la premissa inicial, els que es van infiltrar en l’organització van ser un afroamericà i un jueu.

Amb un sentit de l’humor ben àcid, una posada en escena atractiva i un ritme d’allò més dinàmic, Lee ens presenta una obra biogràfica sobre els noms que van lluitar per la igualtat i els drets humans als EUA. La història funciona com a comèdia de rerefons i també com a drama argumental, i tot gràcies a les referències a la cultura popular i altres denúncies socials: racisme, antisemitisme i conflictes de gènere. De fet, la pel·lícula té diverses lectures i capes que ens permeten poder anar gaudint de tots aquests matisos; discursos de propaganda provinents de les ideologies Black Power (sovint presents en els treballs de Lee), en què ja es deixen veure el moviment actual Black Lives Matter, crítiques al govern americà –fins i tot a l’actual, amb Trump al capdavant– i el famós debat de les armes.

A BlacKkKlansman se li podria retreure una redundància retòrica i unes escenes innecessàriament llargues, especialment les que contenen més càrrega racial i política en forma d’oratòria. Tanmateix, és cert que el discurs que ens vol transmetre està emès d’una manera molt intel·ligent i dinàmica, que ens arriba directament. També és molt interessant l’ús polític que fa del cinema com a arma ideològica, per exemple en l’escena en què els membres del KKK tenen una sessió privada en què veuen el film El naixement d’una nació (1916), un cant del supremacisme blanc. Finalment, només em cal esmentar la seqüència d’imatges reals d’arxiu que culminen el film i que deixen entreveure el segregacionisme actual als EUA. Lee ens porta un thriller policíac per meditar sobre el racisme i la història del passat i traslladar-lo al present. Un present que, malauradament, no és tan diferent del passat.