“El saben aquel que diu...?”

El 8 de març del 2001 Euge­nio va anar a l’hos­pi­tal a conèixer la seva neta Andrea, que aca­bava de néixer. Era la pri­mogènita del seu fill Gerard. Aque­lla mateixa nit, als 59 anys, un infart va posar punt final a la seva vida. A l’hos­pi­tal, al matí, Euge­nio havia mani­fes­tat al seu fill que estava can­sat. “Quan va sor­tir de l’habi­tació el vaig abraçar. Em va dir que no volia con­ti­nuar. Li vaig dir: «No fotis! Ara ets avi!» Sem­pre em deia que tot s’aca­ba­ria quan ell volgués. Estava molt ensor­rat”, recorda el fill. El cor ja l’havia avi­sat temps abans, amb un pri­mer infart. Se sen­tia fràgil i sense con­fiança. Amb por escènica. Immers en una relació amo­rosa que, segons el seu fill Gerard, li feia més mal que bé. Tot i així, dos dies abans de morir va fer una actu­ació.

Aquests detalls for­men part de la bio­gra­fia que el seu fill Gerard acaba de publi­car amb Libros Cúpula: Euge­nio. El text, en cas­tellà, acosta el lec­tor a un home pro­fun­da­ment intro­ver­tit. I pro­fun­da­ment ferit. Tris­ta­ment ale­gre? El cert és que hi va haver un abans i un després a la seva vida i la dels seus dos fills grans: la mort de la seva dona, Conc­hita Alcaide, el 1980, a causa d’un càncer. Euge­nio va rebre una sac­se­jada que el va dei­xar en un estat de dol que el va acom­pa­nyar sem­pre. L’home que havia estu­diat a la Mas­sana i que havia tre­ba­llat com a joier, el mateix que havia après a tocar la gui­tarra per acom­pa­nyar la Conc­hita en el duo Els Dos, es va tro­bar per­dut. La seva car­rera com a humo­rista qua­llava, però ja no tenia al cos­tat una peça bàsica del seu tren­ca­clos­ques inte­rior. Fins a l’últim dia, va por­tar al coll una creu i les dues ali­an­ces de matri­moni. Les tres peces les havia fet ell mateix. Va ser la seva dona la que es va ado­nar de com atreia el públic quan expli­cava acu­dits, un cop havien aca­bat de can­tar. A poc a poc, ella es va anar reti­rant per donar-li pas. I l’home de negre va tri­om­far.

Som a la porta del dar­rere del Club Capi­tol, a les esca­les. Gerard Jofra és a punt de con­ver­tir-se en el seu pare, per fer una funció de ReEu­ge­nio, un espec­ta­cle mun­tat a par­tir dels qua­derns amb què l’humo­rista tre­ba­llava. L’ha fet amb mate­rial que no es va sen­tir mai en un esce­nari, i també amb acu­dits clàssics.

Per als que van conèixer Euge­nio és fàcil ima­gi­nar-se’l. Tot de negre, en un esce­nari pelat. Ulle­res de vidres fumats. Copa en got de tub i una cigar­reta dar­rere l’altra. La veu greu i nasal. Els silen­cis llargs. La cara impàvida i a la parla una bar­reja de català i cas­tellà. El seu fill ree­dita tota aquesta esce­no­gra­fia en un mun­tatge que s’estarà al Club Capi­tol fins a finals de novem­bre. Jofra fill està rema­tant un par­ti­cu­lar home­natge als pares, un encàrrec del seu pro­ge­ni­tor i un desig de rei­vin­di­car molt espe­ci­al­ment la seva mare. Desitja poder actuar a Espa­nya, en alguns dels esce­na­ris que va tre­pit­jar el pare. I espera també donar-lo a conèixer una mica més a través del lli­bre Euge­nio. També aquest any s’ha estre­nat el docu­men­tal Euge­nio, una copro­ducció de TV3 i TVE. Gerard Jofra, que hi intervé, valora posi­ti­va­ment una part del repor­tatge i és molt crític amb la manera d’enfo­car els últims anys de la vida de l’humo­rista. “Per a qui no coneix el meu pare, aquest docu­men­tal està bé, està molt bé. Però qui el coneix sap que no és del tot veraç... Ha tin­gut ressò per una cosa que no és veraç.” Es refe­reix a la decadència del pare els últims anys i a la seva relació amb les dro­gues? “No està ben expli­cat, no és com s’ha dit. El meu pare era un pro­fes­si­o­nal. Des dels 14 anys jo viat­java amb ell i mai el vaig veure begut ni con­su­mint res. No li interes­sava! Arrel d’un infart, de conèixer una dona, de no con­fiar en la seva per­sona, de tenir por escènica, va ser com si entres­sin els dimo­nis al seu cos. El fet de pren­dre dro­gues, tot ple­gat, va ser per fugir d’alguna cosa.” D’aquest últim període té ben pre­sent la dis­cussió quan li va anun­ciar que pen­sava casar-se. Va ser a finals dels noranta. L’última pare­lla del seu pare, diu, “no li con­ve­nia”. “Ho va des­ta­ro­tar tot i ens va sepa­rar. Si estàs malalt i no creus en tu, i l’altra per­sona se n’apro­fita... La culpa, però, va ser seva.” Explica que en van par­lar cara a cara. “Ell m’havia ense­nyat la dig­ni­tat, la veri­tat!”

. MERCÈ MIRA­LLES

mmi­ra­lles@​lrp.​cat