Teatre

MÜRFILA

cantant i compositora

“La música al teatre juga a favor de l’escena”

Més enllà de les orques­tres (de més o menys ins­tru­ments) en els musi­cals, bona part dels espec­ta­cles de tea­tre ambi­en­ten la posada en escena amb una música carac­terística, que s’hi adapti bé o que con­trasti, depèn de la volun­tat de la direcció artística. La com­po­sició musi­cal es pot desen­vo­lu­par a través d’una música gra­vada, pac­tada entre l’auto­ria i la direcció, o bé inter­pre­tar-se en directe. De fet, aquest camp cada cop és més habi­tual en altres dis­ci­pli­nes com ara la dansa con­tem­porània.

Què pas­sa­ria si no hi hagués com­po­sició musi­cal en una pro­ducció?
No tots els espec­ta­cles en pre­ve­uen. Per mi, si no n’hi ha, és una pro­ducció coixa. Perquè la com­po­sició musi­cal pot ser un ele­ment tan neces­sari com el de la il·lumi­nació o l’espai escènic. Quan hi ha música, es poden poten­ciar deter­mi­nats moments, crear uns uni­ver­sos que aju­din a trans­por­tar l’espec­ta­dor.
Però l’espec­ta­dor és cons­ci­ent sem­pre de la música que sona de coixí en una pro­ducció...?
És molt pro­ba­ble que, si hi està molt ficat en la trama, ni se n’assa­benti. La música al tea­tre juga a favor de l’emoció de l’escena.
Com arrenca un procés de tre­ball? Com es posa un espai musi­cal a una idea que ja està ela­bo­rada?
Hi ha vega­des en què ja hi ha una part des­crita al text. Sovint, ens guiem molt per la pro­posta del direc­tor. Va aga­fant forma quan aixe­quem l’obra, sobre­tot a la sala d’assaig. Nor­mal­ment, et pro­po­sen. Depèn molt, també, de si es tracta d’una com­po­sició musi­cal gra­vada o de si hi inter­vinc. Una cre­ació és un vai­xell a dins del qual anem tots. Com més temps hi pas­ses, més con­vius en el recor­re­gut i més te n’impreg­nes. El procés és molt maco, però quan cedei­xes una com­po­sició musi­cal no pots estar-hi tant de temps. La cre­ació creix, sobre­tot, quan entres a la sala.
Cal una coor­di­nació per cons­truir una par­ti­tura a par­tir d’uns res­sons que coin­ci­dei­xin amb el ves­tu­ari, que siguin de la mateixa època, no?
Dependrà de la pro­posta. De vega­des, es voldrà que es con­tra­di­guin voluntària­ment: que hi hagi ves­tu­ari d’època i música moderna. I fun­ci­ona aquest con­trast. No hi ha límits.
Com va entrar en aquest camp, per amis­tat, per afi­ni­tat?
David Sel­vas volia un gui­tar­rista en el seu petit mun­tatge True west. Va ser l’actor Manuel Dueso qui va pen­sar que m’agra­da­ria. Fins lla­vors, no ens coneixíem. Aque­lla va ser la pri­mera apa­rició en què hi havia tres actors i jo feia la com­po­sició musi­cal en directe i, també, alguna frase... Després ja va venir la pro­posta de Lli­bert. En aque­lla ocasió Nor­bert Martínez i Gemma Brió ja tenien clar que volien que jo fos la que can­tava.
Es pot impli­car més en un pro­jecte si hi intervé en directe...
Quan actues, allò que sona és teu; és una part de tu. És cert que si t’encar­re­guen una gra­vació, com el que vaig fer per a Fron­te­res, al TNC, és una pista de so. Són situ­a­ci­ons, però totes dues estan bé.
La feina porta a més feina?
En gene­ral, en el tea­tre, sí. Jo també tre­ba­llo en la part de vídeo, i l’escena és un magnífic apa­ra­dor del que pots arri­bar a fer. És més difícil ser-hi com a actriu que canta.
Es pot con­si­de­rar un luxe tenir un músic en directe?
En el fons som un actor més, un sou més. Tot depèn molt del pres­su­post. És, si fa o no fa, un per­so­natge més que il·lus­tra d’una manera molt deter­mi­nant.
I com es casa on ubi­car-se? En gene­ral, ja està molt accep­tat que s’entri al mateix espai?
Cada cas és un món; cada pro­posta del direc­tor és dife­rent. A Lli­bert, actu­ava i tenia text: interac­tu­ava amb les altres dues actrius. A True west vam optar perquè em quedés en un racó. Va ser molt fàcil. A Lli­bert, en canvi, em movia amb una gui­tarra. Els va agra­dar l’estètica d’anar movent l’ampli­fi­ca­dor i anar-me con­nec­tant pels cables que hi havia dis­po­sats per l’esce­nari.
És una situ­ació dife­rent a l’actu­ació d’un con­cert, no?
No té res a veure. Al tea­tre, estic dins del joc de l’obra. Has d’estar pen­dent, i tenir clar quin paper has de fer. Cal molta con­cen­tració. Jo no soc actriu, no me’n con­si­dero, i per això he de fer un esforç.
El repte d’una com­po­si­tora musi­cal és fer tot un musi­cal?
Si algun dia m’encar­re­guen un musi­cal, ho pas­saré a un com­po­si­tor! Per mi, el gran repte és fer una bona cançó. Pots con­si­de­rar que és rela­tiu perquè tu pots con­si­de­rar que és bo i jo, creure que no ho és prou. Fer un musi­cal no és només fer-ne una, sinó 15 i que lli­guin en una trama.
Vaja, que seria un mal­son. Però fer una quin­zena de temes amb una atmos­fera simi­lar deu ser com fer un disc ben per­so­nal, amb una atmos­fera que ho relli­gui tot.
Exac­ta­ment. És com fer un disc I això sig­ni­fica molta feina. Quan una cançó té lle­tra, vol dir que hi ha un dis­curs, una opinió. No s’ha donat mai el cas, però seria com­pon­dre uns per­so­nat­ges molt pro­pers a mi, seria una extensió molt per­so­nal. Amb la música has de trans­me­tre. I si no tens fee­ling amb el que can­tes, és més difícil.
El com­po­si­tor, dra­ma­turg i actor Andreu Rifé (‘Los pelo­nes’, ‘Pol­se­res ver­me­lles’...) diu que fa espec­ta­cle per ven­dre dis­cos amb les cançons del mun­tatge. També grups com ara Mala­cara & Wil­son Band inte­gren actu­a­ci­ons amb la funció per fer la sor­tida al tea­tre més atrac­tiu. Ho ha pro­vat?
No. La veri­tat és que el que faig al tea­tre no té gaire a veure amb el món musi­cal de Mürfila. També m’agrada, perquè així se m’obre un nou món. És cert que la indústria del disc està molt tocada. Mai he entrat un tema propi gra­vat abans en un espec­ta­cle, tot i que sí que he apro­fi­tat adap­ta­ci­ons d’altres autors per a obres, com a Lli­bert.
Li cor­res­pon cobrar drets d’autor?
Sí, si hi ha una banda sonora amb molts temes pro­pis.
L’evo­lució de la tècnica ha sim­pli­fi­cat la presència de com­po­sició musi­cal a l’esce­nari, a nor­ma­lit­zar-lo?
Ima­gino que sí, però segu­ra­ment no tant com en el camp audi­o­vi­sual. Ara amb un telèfon mòbil pots fer vídeos de molta qua­li­tat. Amb la música no és tan evi­dent perquè els micròfons que sonen bé no són tan acces­si­bles. Però al final el que compta és què trans­mets al públic, tin­guis millor o pit­jor equip.
Can­tant, vídeo, espai sonor, com­po­sició musi­cal. Con­vi­uen bé totes les seves face­tes. Té un punt d’esqui­zofrènia labo­ral?
Depèn de com t’orga­nit­zis. Musi­cal­ment, estic en un punt embri­o­nari que no tindrà gaire res a veure amb la Mürfila dac­tual. Ara m’estic dedi­cant més al tea­tre. M’han encar­re­gat que faci un making of del Mare­mar de Dagoll Dagom, que emetrà Tele­visió de Cata­lu­nya. Quan tin­gui temps, el podré dedi­car al meu pro­jecte musi­cal. Ara fa temps que no toco, però tot el que faig m’encanta. Vaig estu­diar cinema i el meu pare era actor i la meva mare, escenògrafa. Sem­pre he tin­gut el tea­tre molt a prop. Ara he acon­se­guit lli­gar totes les meves afi­ci­ons a l’entorn de l’esce­nari.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

VAI­XELL

“Una cre­ació és un vai­xell a dins del qual anem tots. Com més temps hi pas­ses, més con­vius en el recor­re­gut i més te n’impreg­nes”

PER­SO­NA­LI­TAT

“Un músic en escena és un per­so­natge més que il·lus­tra d’una manera molt deter­mi­nant”

TÈCNICA

“La tècnica ha evo­lu­ci­o­nat molt. Amb un mòbil pots fer molts bons vídeos. No ho ha fet tant en la part musi­cal. Al final el que compta és què trans­mets al públic”

DE PERFIL

w Mürfila està treballant en la nova posada en escena d’‘Amor’, un muntatge de Paul Berrondo que després de La Vilella troba una segona oportunitat a l’Àtic22 del Tantarantana. S’hi estan des del dijous 15 de novembre fins al 2 de desembre. En principi, sembla que l’obra no hauria de suposar una gran feina, però, en realitat, preveuen unes sessions absorbents, que comencen a les deu del matí i s’allarguen un grapat d’hores i dies. Fem l’entrevista dilluns al migdia, en el moment del descans per dinar. Treballar intensament és com passar una febre volgudament, perquè hi ha la intensitat de tenir-ho tot adaptat al mil·límetre el dia de l’estrena (una data concreta que no accepta pròrrogues ni revàlides). Compon per a les dues actrius que expliquen una història d’amor preciós i tan fugisser com el temps que s’escola abans de l’estrena.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor