Per què parlem de malalties i dols?
En aquest pati d’escola que és Twitter, últimament cauen pedregades contra els que estan escrivint llibres sobre mals personals. Es transmet la impressió que la nostra literatura és plena de nafrats i es generen missatges plens de mala llet en contra de l’autoficció. És cert que en poc temps han coincidit títols que recullen experiències dures, si no és la superació d’un càncer és la pèrdua d’algú estimat. Ha estat casualitat? No.
En la resta de literatures també es detecta una tendència a parlar d’allò que, en temps més púdics, en dèiem intimitats. No és una cosa exclusiva de la literatura catalana, que sempre acaba rebent com si fos un bolet. No som tan rars. Aquí, com arreu, tenim bons escriptors, escriptors mediocres i alguns de francament patates. Si hi ha sort, aviat tindrem algun geni, d’aquells que neixen aleatòriament en algun lloc o altre, i, encara amb més fortuna, no l’ofegarem abans d’hora ni ens passarà desapercebut. Sospito que aquesta dèria de la introspecció impúdica es deu a diverses raons i cap d’aquestes és l’exhibicionisme com insinuen els crítics amb la tendència. Un dels motius és que els novel·listes, en certa manera, ens hem alliberat del llast de l’argument. Els lectors més exigents ja no demanen que els conquistis amb una història de bons i dolents, ni amb una aventureta, ni amb un amour fou. Això, ja ho fan els guionistes de sèries i alguns ho fan molt bé. Els novel·listes ens podem centrar en la música de les frases, en la transmissió d’una sensibilitat, en la rotunditat de les paraules, en l’honestedat del missatge.
Una altra raó és la necessitat de sentir-nos imperfectament humans en un món que cada cop serà més robotitzat. Ens cal parlar de sentiments i aquests, lògicament, els busquem en moments extrems de les nostres vides: quan tenim por de perdre el confort, quan ens sentim més sols, quan se’ns acaba l’“anar fent”.
Un tercer motiu seria el repte de parlar d’allò que és silenciat en un món que se’ns vol presentar perfecte: escriure dels malalts, dels morts, dels vells, de les noses, de les desgràcies i fer-ho des de l’experiència pròpia, sense gaires artificis, tot i que una novel·la sempre serà un artefacte.
Tots plegats ja n’estem una mica farts, de ficcions, i patim el mal del Quixot de confondre la realitat amb la invenció. Vivim les vides dels personatges de les sèries, mirem els amics fragmentats a través de les xarxes, les notícies ens mostren un món parcial i, amb tot plegat, patim unes ganes boges de realitat, d’autenticitat. Una altra particularitat del nostre temps és el pes que està tenint la literatura escrita per dones i el fet que moltes hàgim tingut la necessitat de parlar de la nostra sexualitat, de les nostres febleses, dels nostres mals, de les nostres relacions amb mares i fills i de les nostres pors físiques. Hi ha també el delit de remarcar que el nostre cos no pot ser reduït a un objecte de desig com ben sovint trobem en la història de la literatura.
Jo no soc estudiosa en la matèria. Dic tot això des de l’experiència d’enfrontar-me a un full en blanc per comunicar-me amb el més gran nombre de lectors amb ganes que disfrutin de la lectura. I he de confessar que darrerament també em passa. Peco. No em puc treure de sobre la necessitat d’escriure des del jo. Quan surti al pati, ja em posaré un casc.