MARGUERITE DURAS TORNA

Mar­gue­rite Duras torna, si és que mai ha mar­xat. Aquesta tar­dor dues edi­to­ri­als cata­la­nes, Club Edi­tor i Edi­ci­ons Sidillà, han apos­tat per publi­car tex­tos de l’escrip­tora fran­cesa en la nos­tra llen­gua. Se sumen al que va publi­car LaBreu Edi­ci­ons, La tarda del senyor Andes­mas, ara fa tres anys. Ho han fet sense haver-se pro­po­sat coin­ci­dir, ni res­po­nent a cap crida dels calen­da­ris del cànon: no cal espe­rar que sigui l’any tal per recor­dar-nos fugaçment d’un autor, sinó que n’hi ha que no neces­si­ten excu­ses per retro­bar-se amb els lec­tors i tro­bar-ne de nous.

Mar­gue­rite Duras (Gia Dinh, Viet­nam, 1914 - París, 1955) va tenir una vida dura des de la infància. Va ser cri­ada per una mare que es va haver de fer càrrec sola d’ella i dels seus dos ger­mans sobre­po­sant-se a la pobresa en un país llunyà. Va viure la guerra i va exer­cir la militància política i social des de l’anti­dog­ma­tisme. La vida de Duras, sem­pre a con­tra­cor­rent, va estar mar­cada per l’alco­hol i per una vida sen­ti­men­tal allu­nyada dels con­ven­ci­o­na­lis­mes, i mai va donar treva a la seva recerca de la lli­ber­tat. I la pròpia vida, des­car­nada, a pèl, sense un excés de fil­tres de trama que sua­vit­zes­sin i poses­sin distància entre autora i obra, va ser sem­pre la matèria pri­mera de la seva lite­ra­tura. No li interes­sava la trama, sinó expli­car la vida. Les dues obres que han apa­re­gut per­me­ten, sense haver-s’ho pro­po­sat prèvia­ment, apro­xi­mar-se a l’autora de punta a punta de la seva tra­jectòria vital: La vida tran­quil·la, d’edi­ci­ons Sidillà amb tra­ducció d’Antoni Clapés, és la seva segona novel·la, una obra de començament, en què tras­llada a un petit poble aïllat de França la seva experiència vital d’infan­tesa i joven­tut a Indo­xina, una trama amb una pro­ta­go­nista que posarà a prova els nos­tres pre­ju­di­cis morals. I, en canvi, La vida mate­rial, publi­cada per Club Edi­tor, amb tra­ducció de David Ilig, és una obra escrita durant la madu­resa, en què pres­cin­deix de l’entra­mat de la ficció i s’hi trans­cri­uen les con­ver­ses entre ella i el seu amant men­tre refle­xi­o­nen, amb duresa i sense dog­mes, sobre l’amor, la sexu­a­li­tat, l’alco­ho­lisme, la feli­ci­tat, l’escrip­tura, els homes, les dones i les lliçons que ella treu de tot pel­gat en la dar­rera etapa de la vida.

La vida tran­quil·la la va escriure durant la Segona Guerra Mun­dial. Feia poc que havia mort el seu germà petit, i tenia a dins tota la infan­tesa i joven­tut vis­cu­des a Indo­xina en unes con­di­ci­ons que dis­ta­ven molt del paradís colo­nial per a euro­peus que un es podria ima­gi­nar. Aïllada res­pecte de la soci­e­tat colo­nial benes­tant, i amb una mare que havia de fer l’impos­si­ble per sobre­viure –va ser esta­fada quan va com­prar unes ter­res per plan­tar-hi arròs, que va resul­tar que s’inun­da­ven cons­tant­ment–, Mar­gue­rite Duras va tras­lla­dar aque­lla experiència a un mas aïllat d’un poble de la França inte­rior, on la pro­ta­go­nista s’ha d’enfron­tar al rebuig social, les inclemències de la natura i dels homes a través d’unes rela­ci­ons fami­li­ars, sen­ti­men­tals i sexu­als que sac­se­gen la mora­li­tat del lec­tor. “La vida tran­quil·la a què al·ludeix el títol no és cap defi­nició de la novel·la, sinó tan sols un desig de la pro­ta­go­nista, que aspira a una vida tran­quil·la però no pot fugir de com és ella”, explica Judit Pujadó, edi­tora d’Edi­ci­ons Sidillà. L’edi­to­rial tre­ba­lla sobre­tot la no-ficció, però es reser­ven almenys un lli­bre a l’any per a la ficció literària. “Ens agrada la bona nar­ra­tiva, només publi­quem allò que ens agrada a nosal­tres, i Mar­gue­rite Duras sem­pre atrapa, escriu des de la pròpia experiència vital, la sin­ce­ri­tat i l’hones­te­dat.” El lli­bre ja s’ha mogut per clubs de lec­tura, i l’edi­tora va poder assis­tir a un d’aquests clubs: “Em vaig que­dar parada del gran debat moral que pro­vo­cava l’actu­ació de la pro­ta­go­nista, és una novel·la que sac­seja.” “Ella dife­ren­ci­ava entre la lite­ra­tura de segona mà i la lite­ra­tura pura, escrita des de la pròpia experiència vital; i Mar­gue­rite Duras va ser objecte de desig, i també sub­jecte que desit­java, i en aquesta novel·la el que hi ha en el fons és la veri­tat d’una ado­les­cent i la seva dimensió humana, amb molta pro­fun­di­tat.”

A l’altre extrem de la vida literària de Duras tro­bem La vida mate­rial, que Club Edi­tor acaba de publi­car amb tra­ducció de David Ilig. Són refle­xi­ons de Duras men­tre con­versa amb qui va ser el seu amant, Yann Andréa, un admi­ra­dor homo­se­xual trenta anys més jove que ella i que va aca­bar sent el seu secre­tari per­so­nal i amant fins a la seva mort. Duras estava blo­que­jada per escriure ficció, i a par­tir d’una idea del cine­asta Jérome Beau­jour, es va llançar a fer una sèrie d’entre­vis­tes amb Andréa de les quals va sor­tir aquest lli­bre d’anècdo­tes, records i refle­xi­ons. “Ella no vol fer teo­ria, sinó que adver­teix que és el que ella ha refle­xi­o­nat en algun moment: mai va ser una dona dogmàtica, sinó tot just el con­trari”, explica l’edi­tora, Maria Bohi­gas. “Va ser una resis­tent durant l’ocu­pació nazi i una com­ba­tent que va haver de dei­xar el Par­tit Comu­nista quan la teo­ria i el dogma van coar­tar la seva lli­ber­tat.” Tan­ma­teix, les refle­xi­ons de Duras no es dete­nen sobre les idees, les uto­pies i els hor­rors vis­cuts durant el segle XX, sinó que parla de les cica­trius pròpies. A través del que ha estat la seva vida, van des del desig i la sexu­a­li­tat fins a l’alco­ho­lisme i la lli­ber­tat de la dona. “Mar­gue­rite Duras em va mar­car molt quan la vaig lle­gir per pri­mer cop, en la meva joven­tut”, con­fessa Bohi­gas. “Sí, pot sem­blar dura, incòmoda, però alhora és molt humana, con­si­dera que tot és lícit i defuig qual­se­vol dog­ma­tisme.” Així són les refle­xi­ons de Duras en La vida mate­rial, punyents però sense teo­rit­zar, retalls de vida que són un antídot con­tra els pre­ju­di­cis morals i que l’autora va extreure de la seva pròpia experiència vital i del seu com­promís intel·lec­tual amb una manera de veure el món lliure de qual­se­vol pen­sa­ment tota­li­tari. “No es deixa atra­par, no vol que la cap­turi cap idea pre­con­ce­buda.” Duras també pre­veu des de La vida mate­rial el que ha estat la seva obra, i en dona alguns detalls, com que a L’amant, la seva novel·la més cèlebre, no hi bus­cava la denúncia del colo­ni­a­lisme a través d’una noia euro­pea i el seu amant asiàtic, o no només això. Hi des­criu, sobre­tot, el desig, vis­cut en pri­mera per­sona, expe­ri­men­tat en la vida real, i la política i la teo­ria només hi són en un pla secun­dari. Pura vida, al ser­vei de la lite­ra­tura.

Tant La vida tran­quil·la com La vida mate­rial han fet tor­nar l’escrip­tora fran­cesa a les mans dels lec­tors cata­lans, i s’unei­xen al que ja va fer l’any 2015 LaBreu Edi­ci­ons amb La tarda del senyor Andes­mas, traduïda per Marc Colell. Si les altres dues obres se situen en els extrems de la seva vida literària, La tarda del senyor Andes­mas la va escriure el 1960, imme­di­a­ta­ment després d’Hiros­hima mon amour. Tot passa en una tarda juny, en què el senyor Andes­mas espera a la seva casa aïllada la visita d’un con­trac­tista per fer unes refor­mes per a la seva filla, men­tre al poble se cele­bra un ball que ell veu de lluny. Una plàcida tarda en què s’anirà fil­trant a poc a poc una passió latent com­mo­ve­dora i ter­ri­ble. Com la quirúrgica mirada pura de Mar­gue­rite Duras.