MARGUERITE DURAS TORNA

Marguerite Duras torna, si és que mai ha marxat. Aquesta tardor dues editorials catalanes, Club Editor i Edicions Sidillà, han apostat per publicar textos de l’escriptora francesa en la nostra llengua. Se sumen al que va publicar LaBreu Edicions, La tarda del senyor Andesmas, ara fa tres anys. Ho han fet sense haver-se proposat coincidir, ni responent a cap crida dels calendaris del cànon: no cal esperar que sigui l’any tal per recordar-nos fugaçment d’un autor, sinó que n’hi ha que no necessiten excuses per retrobar-se amb els lectors i trobar-ne de nous.

Marguerite Duras (Gia Dinh, Vietnam, 1914 - París, 1955) va tenir una vida dura des de la infància. Va ser criada per una mare que es va haver de fer càrrec sola d’ella i dels seus dos germans sobreposant-se a la pobresa en un país llunyà. Va viure la guerra i va exercir la militància política i social des de l’antidogmatisme. La vida de Duras, sempre a contracorrent, va estar marcada per l’alcohol i per una vida sentimental allunyada dels convencionalismes, i mai va donar treva a la seva recerca de la llibertat. I la pròpia vida, descarnada, a pèl, sense un excés de filtres de trama que suavitzessin i posessin distància entre autora i obra, va ser sempre la matèria primera de la seva literatura. No li interessava la trama, sinó explicar la vida. Les dues obres que han aparegut permeten, sense haver-s’ho proposat prèviament, aproximar-se a l’autora de punta a punta de la seva trajectòria vital: La vida tranquil·la, d’edicions Sidillà amb traducció d’Antoni Clapés, és la seva segona novel·la, una obra de començament, en què trasllada a un petit poble aïllat de França la seva experiència vital d’infantesa i joventut a Indoxina, una trama amb una protagonista que posarà a prova els nostres prejudicis morals. I, en canvi, La vida material, publicada per Club Editor, amb traducció de David Ilig, és una obra escrita durant la maduresa, en què prescindeix de l’entramat de la ficció i s’hi transcriuen les converses entre ella i el seu amant mentre reflexionen, amb duresa i sense dogmes, sobre l’amor, la sexualitat, l’alcoholisme, la felicitat, l’escriptura, els homes, les dones i les lliçons que ella treu de tot pelgat en la darrera etapa de la vida.

La vida tranquil·la la va escriure durant la Segona Guerra Mundial. Feia poc que havia mort el seu germà petit, i tenia a dins tota la infantesa i joventut viscudes a Indoxina en unes condicions que distaven molt del paradís colonial per a europeus que un es podria imaginar. Aïllada respecte de la societat colonial benestant, i amb una mare que havia de fer l’impossible per sobreviure –va ser estafada quan va comprar unes terres per plantar-hi arròs, que va resultar que s’inundaven constantment–, Marguerite Duras va traslladar aquella experiència a un mas aïllat d’un poble de la França interior, on la protagonista s’ha d’enfrontar al rebuig social, les inclemències de la natura i dels homes a través d’unes relacions familiars, sentimentals i sexuals que sacsegen la moralitat del lector. “La vida tranquil·la a què al·ludeix el títol no és cap definició de la novel·la, sinó tan sols un desig de la protagonista, que aspira a una vida tranquil·la però no pot fugir de com és ella”, explica Judit Pujadó, editora d’Edicions Sidillà. L’editorial treballa sobretot la no-ficció, però es reserven almenys un llibre a l’any per a la ficció literària. “Ens agrada la bona narrativa, només publiquem allò que ens agrada a nosaltres, i Marguerite Duras sempre atrapa, escriu des de la pròpia experiència vital, la sinceritat i l’honestedat.” El llibre ja s’ha mogut per clubs de lectura, i l’editora va poder assistir a un d’aquests clubs: “Em vaig quedar parada del gran debat moral que provocava l’actuació de la protagonista, és una novel·la que sacseja.” “Ella diferenciava entre la literatura de segona mà i la literatura pura, escrita des de la pròpia experiència vital; i Marguerite Duras va ser objecte de desig, i també subjecte que desitjava, i en aquesta novel·la el que hi ha en el fons és la veritat d’una adolescent i la seva dimensió humana, amb molta profunditat.”

A l’altre extrem de la vida literària de Duras trobem La vida material, que Club Editor acaba de publicar amb traducció de David Ilig. Són reflexions de Duras mentre conversa amb qui va ser el seu amant, Yann Andréa, un admirador homosexual trenta anys més jove que ella i que va acabar sent el seu secretari personal i amant fins a la seva mort. Duras estava bloquejada per escriure ficció, i a partir d’una idea del cineasta Jérome Beaujour, es va llançar a fer una sèrie d’entrevistes amb Andréa de les quals va sortir aquest llibre d’anècdotes, records i reflexions. “Ella no vol fer teoria, sinó que adverteix que és el que ella ha reflexionat en algun moment: mai va ser una dona dogmàtica, sinó tot just el contrari”, explica l’editora, Maria Bohigas. “Va ser una resistent durant l’ocupació nazi i una combatent que va haver de deixar el Partit Comunista quan la teoria i el dogma van coartar la seva llibertat.” Tanmateix, les reflexions de Duras no es detenen sobre les idees, les utopies i els horrors viscuts durant el segle XX, sinó que parla de les cicatrius pròpies. A través del que ha estat la seva vida, van des del desig i la sexualitat fins a l’alcoholisme i la llibertat de la dona. “Marguerite Duras em va marcar molt quan la vaig llegir per primer cop, en la meva joventut”, confessa Bohigas. “Sí, pot semblar dura, incòmoda, però alhora és molt humana, considera que tot és lícit i defuig qualsevol dogmatisme.” Així són les reflexions de Duras en La vida material, punyents però sense teoritzar, retalls de vida que són un antídot contra els prejudicis morals i que l’autora va extreure de la seva pròpia experiència vital i del seu compromís intel·lectual amb una manera de veure el món lliure de qualsevol pensament totalitari. “No es deixa atrapar, no vol que la capturi cap idea preconcebuda.” Duras també preveu des de La vida material el que ha estat la seva obra, i en dona alguns detalls, com que a L’amant, la seva novel·la més cèlebre, no hi buscava la denúncia del colonialisme a través d’una noia europea i el seu amant asiàtic, o no només això. Hi descriu, sobretot, el desig, viscut en primera persona, experimentat en la vida real, i la política i la teoria només hi són en un pla secundari. Pura vida, al servei de la literatura.

Tant La vida tranquil·la com La vida material han fet tornar l’escriptora francesa a les mans dels lectors catalans, i s’uneixen al que ja va fer l’any 2015 LaBreu Edicions amb La tarda del senyor Andesmas, traduïda per Marc Colell. Si les altres dues obres se situen en els extrems de la seva vida literària, La tarda del senyor Andesmas la va escriure el 1960, immediatament després d’Hiroshima mon amour. Tot passa en una tarda juny, en què el senyor Andesmas espera a la seva casa aïllada la visita d’un contractista per fer unes reformes per a la seva filla, mentre al poble se celebra un ball que ell veu de lluny. Una plàcida tarda en què s’anirà filtrant a poc a poc una passió latent commovedora i terrible. Com la quirúrgica mirada pura de Marguerite Duras.