Lletres

MARIÀ MANENT i els anys acabats en vuit

Els anys acabats en vuit són significatius en les principals dades biogràfiques de Manent i també en la seva trajectòria literària

La seva producció creativa ha estat una constant que permet teixir una cultura pròpia i universal de gran qualitat en una nació sense estat i en reconstrucció
Quan tenia només 20 anys, amb el seu primer llibre, ja s’havia manifestat el poeta, el crític i el dietarista
En el seu dietari trobem anotacions que fan evident l’interès que té per la gènesi de la literatura, un fet que el singularitza

En lle­gir el títol d’aquest arti­cle, si és que els ha cri­dat l’atenció, pot­ser es pen­sa­ran que és més aviat una mena de pre­tesa gràcia o una mig broma de poc sen­deri sobre un autor sòlid, seriós i poc donat a fri­vo­li­tats, i pot­ser con­clou­ran que la seva obra no es mereix pas­sar per un tràngol com aquest, però si em fan con­fiança i seguei­xen lle­gint con­vin­dran amb mi, espero, que té no un gran què però sí el seu què.

I és que si els anys aca­bats en vuit són sig­ni­fi­ca­tius en les prin­ci­pals dades biogràfiques de Marià Manent perquè va néixer a Bar­ce­lona el 27 de novem­bre del 1898, o sigui tal dia com dimarts vinent de fa 120 anys, i hi va morir el 24 de novem­bre del 1988, també ho són en la seva tra­jectòria literària perquè con­te­nen a mena d’embasta i ja des d’un bon començament el que serà la seva apor­tació múlti­ple, diversa i sem­pre sòlida al món de la lite­ra­tura en gene­ral i cata­lana en par­ti­cu­lar. I és això, jus­ta­ment, el que voldríem remar­car.

Del 1918, ence­tant doncs la segona dècada de la seva vida, és el seu pri­mer lli­bre, que serà de poe­sia, La branca. Poe­mes (1916-1918) i també l’inici de la seva col·labo­ració com a crític amb arti­cles i res­se­nyes a La Veu de Cata­lu­nya. I encara del mateix any, con­cre­ta­ment del 29 de juny, és la pri­mera ano­tació de die­tari que serà publi­cada més tard, el 1968 –també un any aca­bat en vuit–, en el recull inti­tu­lat A flor d’oblit.

En aquesta pri­mera ano­tació diu: “Aquest ves­pre Tei­xeira de Pas­co­aes ens ha donat una lec­tura de poe­mes al local de la Joven­tut Naci­o­na­lista. Eugeni d’Ors l’ha pre­sen­tat (jo no havia sen­tit mai cap dis­curs d’en Xènius). Ha dit que, tal­ment com els ena­mo­rats, hem inter­ro­gat l’alfàbrega, en l’ardència d’aques­tes nits de juny, per des­co­brir l’enigma de l’esde­ve­ni­dor que escaurà a Por­tu­gal i a Cata­lu­nya. L’alfàbrega no ens ha res­post; però, men­tre introduíem els dits en la planta, les dues mans s’han tro­bat i han anat ins­tin­ti­va­ment a l’encai­xada. D’aquesta encai­xada i la seva emoció ha d’endur-se’n un bon record el poeta de Lusitània que ha estat aquests dies l’hoste de Cata­lu­nya.”

El seu viure d’autor

Ja hi tro­bem, doncs, i insis­tim que només tenia vint anys, interes­sos que pre­si­di­ran el seu viure d’autor i motius que neces­si­tarà fixar i després donar a conèixer en els die­ta­ris: autors de lite­ra­tura cata­lana i estran­gera, pre­o­cu­pació pel futur de Cata­lu­nya, atenció a opi­ni­ons d’altri... Per tant, als 20 anys, ja s’ha mani­fes­tat el poeta, el crític i el die­ta­rista.

En la dècada següent, el 1928, Manent publica L’aire dau­rat. Inter­pre­ta­ci­ons de poe­sia xinesa, a par­tir de tra­duc­ci­ons a l’anglès i ofe­reix a la cul­tura cata­lana allò que, com escriu en el pròleg, “nom­bro­ses ver­si­ons fran­ce­ses, angle­ses i ale­ma­nyes han fet acces­si­ble al lec­tor occi­den­tal”. Tot un pri­vi­legi, doncs, per a la llen­gua i la cul­tura d’una nació sense estat!

Així enceta –encara que la seva pri­mera tra­ducció de poe­sia, Sonets i odes de John Keats és del 1919– un nou capítol que no només serà sin­gu­lar, sinó també cab­dal en la seva pro­ducció i pel qual més tard, el 1976, li són ator­ga­des pel govern anglès les insígnies de Cava­ller del Més Excel·lent Orde de l’Imperi Britànic pels seus ser­veis a la lite­ra­tura anglesa.

gènesi de la lite­ra­tura

Dels anys trenta, con­cre­ta­ment del 1938, tro­bem en el seu die­tari ano­ta­ci­ons que ens fan evi­dent l’interès que té per la gènesi de la lite­ra­tura; una pre­o­cu­pació que no es dona en el comú dels escrip­tors i que també el sin­gu­la­ritza. I és que no sola­ment s’hi refe­reix per lec­tu­res o con­ver­ses que com­par­teix amb altres autors i que ens dona a conèixer mit­jançant ano­ta­ci­ons en els seus die­ta­ris ja des dels ini­cis, sinó també i sobre­tot –i per això ho esmen­tem– per refle­xi­ons sobre la pròpia experiència de cre­ació, sobre com es genera la pròpia obra, sobre els camins per on es mani­festa la ins­pi­ració i de les quals Manent com­par­teix les con­clu­si­ons. El 8 d’abril del 1938 escriu: “Avui ha fet el dia més para­disíac de tot l’abril”, el des­criu i con­fessa: “Endut per aque­lles sub­ti­le­ses pri­ma­ve­rals he escrit, a la manera xinesa, el poema Abril que comença «Hem dit adéu al març, / però encara blan­queja la neu fina de l’arç...»” Per tant, objec­tiva sobre la pròpia obra i ens dona a conèixer la seva opció estètica.

Del mateix any 38, el 21 de maig, podem cons­ta­tar com coneix la cul­tura i el saber de camps diver­sos del conei­xe­ment no necessària­ment lite­ra­ris o artístics. I és que escriu en el die­tari, publi­cat a El vel de Maia (1975): “Acabo de tra­duir el lli­bre de Cole­ridge. He fet una mit­jana de 6 pàgines (unes 23 quar­ti­lles) diàries. És una crítica pene­trant, amb anti­ci­pa­ci­ons de la psi­co­lo­gia d’ara, fins de Jung, Freud i Proust.”

I també el mateix any publica l’anto­lo­gia Ver­si­ons de l’anglès i la tra­ducció cata­lana d’El renai­xe­ment. Estu­dis d’art i poe­sia, de Wal­ter Pater.

En la dècada dels qua­ranta, el febrer del 1948, publica Mont­seny. Zodíac d’un pai­satge, una edició pri­vada i limi­tada de 171 exem­plars en paper de fil Guarro i ornada amb vinye­tes de Josep Narro. Conté una pri­mera tria d’ano­ta­ci­ons sobre la natura extre­tes dels die­ta­ris de la Guerra Civil espa­nyola. Un nou die­tari, doncs, impe­ca­ble, deli­cat, dis­se­nyat amb cura, saber i sen­si­bi­li­tat se suma a la seva pro­ducció. I també publica La poesía inglesa. Los con­tem­poráneos, que ens per­met insis­tir en l’abast i l’ampli­tud de la seva obra.

El mateix any 1948, se’ns mani­fes­ten els seus vin­cles amb el món de l’art en gene­ral. Pels die­ta­ris, sabem que el 16 d’agost ha d’acom­pa­nyar Irving Penn, redac­tor de Vogue i un dels millors fotògrafs dels Estats Units, en la pre­pa­ració d’un repor­tatge gràfic sobre Picasso en l’època bar­ce­lo­nina. Quan el saluda, a l’hotel Ritz, té ocasió de conèixer, en obser­var-los a poca distància, Sal­va­dor Dalí i Gala.

Ja en la dècada dels sei­xanta, el 1968, rep no un home­natge a la seva tra­jectòria pel con­junt de la seva obra com sem­bla­ria natu­ral, sinó la Lle­tra d’Or, dis­tinció pri­vada ator­gada al millor lli­bre edi­tat en català l’any ante­rior, per Com un núvol lleu­ger. Més inter­pre­ta­ci­ons de poe­sia xinesa (Bar­ce­lona: Proa, 1967), que conté poe­mes traduïts i inter­pre­tats a par­tir de tra­duc­ci­ons a l’anglès. Amb 70 anys, es troba, doncs, en plena pro­ducció, i més encara perquè publica, també, A flor d’oblit. Die­tari dis­pers (1918-1966) amb pròleg de Joan Tei­xi­dor i una nota de l’autor en què insis­teix que les ano­ta­ci­ons “no foren escri­tes pen­sant en la seva pos­si­ble publi­cació”, sinó per a ell i “obse­dit per la vora­ci­tat del Temps que tot ho esborra”.

En la dècada dels setanta, el 1978, se’n publica per cele­brar els 80 anys una Anto­lo­gia poètica, amb pròleg de Pere Gim­fer­rer. I en la següent, el 24 de novem­bre del 1988, mor a Bar­ce­lona a tocar dels noranta anys.

Rutes literàries

Ja amb poste­ri­o­ri­tat, el 1998, se cele­bra el cen­te­nari del seu nai­xe­ment; en els anys poste­ri­ors ani­ran sor­gint volums pòstums i ree­di­ci­ons de les seves tra­duc­ci­ons i aquest 2018 –ara per ara l’últim aca­bat en vuit a què podem fer esment–, dues rutes literàries dedi­ca­des a l’obra de Marià Manent se sumen a la que s’ofe­reix des del 2006 a l’Alei­xar i Mas­pu­jols (al Baix Camp), jun­ta­ment amb l’obra del pin­tor Joa­quim Mir, que també en va glos­sar el pai­satge. Són la inti­tu­lada Vila­drau, un entorn poètic, que trans­corre per aquest poble d’Osona i que està dedi­cada a Marià Manent i Gue­rau de Liost i Pas­se­jant amb Marià Manent, que se’ns ofe­reix des de Premià de Dalt, al Maresme.

Quin valor sig­ni­fi­ca­tiu tenen, per tant, els anys aca­bats en vuit en la tra­jectòria de Marià Manent? Doncs que des de l’inici i fins gai­rebé el final dels seus dies, en la seva pro­ducció cre­a­tiva, inter­pre­ta­tiva, de tra­ducció i crítica han estat una cons­tant que per­met tei­xir des de les embas­tes fins al cosit una cul­tura pròpia i uni­ver­sal de gran qua­li­tat en una nació, com dèiem, sense estat i en recons­trucció.

I si això que ens hem pro­po­sat de glos­sar és el que tro­bem en els anys aca­bats en vuit com el que estem vivint, què no deu haver pas­sat en els altres trac­tant-se com es tracta d’un autor, d’una per­sona –com deia Albert Manent, el seu fill– molt tre­ba­lla­dora “sense fer soroll”.

Des­co­brir-ho ho dei­xem per a la curi­o­si­tat dels nos­tres pos­si­bles lec­tors, però no ens estem d’avançar-los, manen­ti­ans com ens sen­tim i per tant sotto voce, que per al 2019 i el 2020 es pre­veu la quarta edició de la Poe­sia com­pleta, la segona del Die­tari com­plet i que una nova edició agru­parà en un sol volum les inter­pre­ta­ci­ons de poe­sia xinesa L’aire dau­rat i Com un núvol lleu­ger.

I és que com és sabut de la vida quo­ti­di­ana, si les embas­tes estan ben fetes el cosit aguanta temps i tras­passa segles. Resis­teix, dit manen­ti­a­na­ment, la “vora­ci­tat del temps que tot ho esborra”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor