Il·lustració, absolutisme, acadèmia i art
Se’ns ha fet creure que les indicacions acadèmiques eren les que definien la realitat del món en què vivim. És la fal·làcia més grossa que se’ns ha volgut fer empassar. Les definicions acadèmiques dels objectes que ens envolten, aquells dels quals ens informen unes ingents biblioteques, són el resultat de l’absolutisme polític més gros i trampós que mai ha existit. És pitjor encara que aquell realisme que ens venia de la filosofia teològica escolàstica, que ho basava tot en les veritats d’autoritat transcendent, la d’aquell déu que encarregà als primers avantpassats creats per ell que posessin nom a totes les coses i que, després, per castigar-los en la seva pretensió de coneixement, els atorgà la confusió de llengües. Prèviament n’hi havia hagut uns altres, més modestos, que es limitaren a agafar el que hi havia i, observant-ho i no acceptant cap engany sensorial es remeteren al que semblava evident: que les realitats percebudes o eren aquoses, o terroses, o calentes o impalpable vent, que era present perquè, si més no, ho movia tot.
No és aquí, però, on anem; anem al fet que en el segle XVIII –el segle de Lluís XIV, s’ha dit– els savis d’aleshores, que tenien noves experiències i nous coneixements, havien d’explicar les seves noves aportacions –que curosament recollien en el que se n’ha dit i es coneix com l’Encyclopédie–, però estaven obligats a fer-ho en nom del rei. Tot el saber que anaven aportant era la majestat del monarca qui l’havia de donar per bo. L’absurd arribà a tals extrems que uns filòsofs i gramatòlegs francesos de Port Royal –indret al sud de París on havien establert el seu centre de reflexions filosòfiques i lingüístiques– acabaren afirmant que el llenguatge i la monarquia eren la mateixa cosa per la coherència interna que exigeix l’estructura de la llengua. L’absolutisme –en tenim fefaents experiències doloroses posteriors– subreptíciament s’imposava fins i tot a través de la llengua parlada. L’idioma, que era reconegut com un instrument de recerca bàsic, esdevingué un mitjà de domini polític. L’altre instrument que imposava les formes exclusives que tenia de revestir la percepció sensible i el pensar eren les indicacions formals predicades per les acadèmies de Belles Arts que, en nom del rei –o d’un altre poder dominant– s’havien establert. Tot havia de ser com quedés fixat per qui es podia permetre dominar. Per si fos necessari fer-ho complir s’establiren les institucions ad hoc: tot el que no fos definit o expressament formulat, no existia.
Sortosament, aparegué a l’horitzó l’espurna de la consciència que advertia que qui seguia els preceptes era un esclau, un servidor, no una persona amb capacitat creadora. Jansenistes, baudelairians, simbolistes, surrealistes, existencialistes –per a l’actualitat no sé quin mot escriure, però existeix– obriren nous camins.