Banderes i consignes
La Sala Beckett és l’escenari aquest novembre de dues obres que plantegen algun interrogant a la militància. Que demanen qüestionar la màxima de Maquiavel “el fi justifica els mitjans”. Dos treballs escènics, entre el document i una veritat ficcionada en clau de farsa, que mantenen un evident compromís amb la reflexió i amb la lluita constant per fulminar l’amnèsia històrica. Les banderes i les consignes són només símbols; la defensa de la justícia i la democràcia és diària.
‘Una lluita constant’
Teatre necessari, reflexió de batalla. Carlota Subirós s’endinsa en el teatre documental. I ho fa espigolant elements de diverses formes teatrals. Per una banda, crea una mena de verbatim quan entrevista militants de diversa edat i els intèrprets destaquen les rèpliques més contundents. D’una altra, juxtaposa lectures que s’amunteguen a la taula de treball sobre la lluita obrera i representa moments mítics com l’entrada dels treballadors d’una empresa francesa (La reprise du travail chez l’usine Wonder, 1968), en silenci i amb la sensació d’un cert fracàs en acabar la vaga, o en reunions de comitès d’empresa o d’assemblees de la Transició, que sempre es clouen amb aquest regust estrany de mel als llavis i desencant final.
Les veus, les cites, les rèpliques ressonen com un eco. En èpoques i espais diferents. Sense trobar la solució màgica que alliberi l’obrer del jou de l’empresari. És un punt de vista militant (que no demagògic), des de l’obrerisme (i en menor mesura, des del feminisme). Que mira de dignificar el treball obrer per sobre de les jerarquies. I que vol ser solidari amb els que estan a la corda fluixa. Els models es repeteixen. Com si no hi hagués una millora. En realitat, tot i que no s’expressi directament a la peça, sí que hi ha més presència de les dones en les assemblees, una normalitat que no es produïa en unes empreses on els homes acaparaven la majoria dels llocs de treball. La dramatúrgia amb La Ruta40 té encerts com ignorar l’equivalència home-dona per interpretar els testimonis. O com la decisió d’incloure suaus pistes de puntejat de guitarra en directe en plena assemblea, que poden recordar la contínua remor dels comentaris a mitja veu entre els veïns de la rotllana.
El maig del 68, França va ser capaç d’aguantar dos mesos de vaga. Tot semblava tremolar. L’error, diu una militant anònima de 67 anys, va ser creure que l’èxit era accedir al nivell de consum dels càrrecs mitjans o alts. En realitat, l’obrerisme està domesticat pel consumisme més implacable. I l’1-O pràcticament no hi apareix, si no és per una referència d’Angela Davis. Però cada espectador el rep, el dimensiona en la seva justa mesura. Segurament, és la posició més intel·ligent i respectuosa (la producció es compromet amb la radicalitat del pensament, no amb les banderes que puguin onejar-hi). La lluita constant a què apel·lava Davis en la conferència del CCCB del 9 d’octubre del 2017 és similar a la que dimensionava ella mateixa a la presó americana durant els anys setanta. I, crua realitat, coincideix amb la que cantava Raimon a Jo vinc d’un silenci en la darrera estrofa (“Jo vinc d’una lluita/ que és sorda i constant...”). La situació conceptual es queda en les idees. L’acció de fer barricades o creure en una revolució més o menys bel·ligerant queda en la memòria amb obres com Sopa de pollastre ambordi,perexemple.
Amnè(i)s(t)ia
Un joc que arrenca d’una farsa impossible (tant patètica com implacable) sobre la situació precària teatral (i el tap generacional) i la necessitat d’expressar-se a través del programa més groc de l’escena de les xarxes socials. Aconseguir likes i seguidors a partir de la provocació, degradant i enganyant els protagonistes. Es tracta d’una peça molt interessant en què topen la confrontació d’idees amb la manera de criticar-les. Alhora, però, es construeix un debat encès entre el que és correcte i el que no ho és que, avui, de fet, és centre de polèmica als programes de debat polític. S’ha de donar veu a l’extrema dreta? Se li ha de permetre que difongui les seves idees demagògiques a través dels canals, aparentment objectius? Si no se’ls ataca, es dona en certa manera cobertura a aquest plantejament primari i carregat de por?
Quin és l’espai que donen les banderes? Qui la branda amb dignitat? Quin valor té la bandera davant de la veritat i la injustícia que pateix el col·lectiu que representa, que s’hi sent identificat? Amb una posada en escena que va de la farsa més antipàtica (de somriures forçats i mirades a càmera, més que als testimonis del plató)al contacte físic desfasat, quasi animal, que trenca amb tota convenció moral i (quasi) social. El joc dramatúrgic és d’alt voltatge Compara la legitimitat dels nets d’un col·laborador nazi sentenciat a recordar l’avi com un home lliure de les culpes que se li van imputar al Tribunal de la Haia, amb els familiars d’un jove català que s’ha allistat a l’exèrcit d’Estat Islàmic. Tots dues són formes de terrorisme? Terrible pregunta quan aquesta acusació cau sobre rapers i presos polítics pacífics i es passa per alt, en canvi, en un home que demana ajuda per atemptar contra el president del govern espanyol.
La disbauxa, la polèmica, el desori... es trenquen amb un moment de pausa i una certa reconciliació. Una cançó nua i un moviment inesperat (que no es pot desvetllar) aporten la pau que el cos necessitava, mentre que la reflexió sobre la legitimitat d’algunes violències continua martellejant el cervell. Espectacle que convida a una conversa tranquil·la amb els altres espectadors.
