Teatre

Banderes i consignes

La Sala Beckett és l’esce­nari aquest novem­bre de dues obres que plan­te­gen algun inter­ro­gant a la militància. Que dema­nen qüesti­o­nar la màxima de Maquia­vel “el fi jus­ti­fica els mit­jans”. Dos tre­balls escènics, entre el docu­ment i una veri­tat fic­ci­o­nada en clau de farsa, que man­te­nen un evi­dent com­promís amb la reflexió i amb la lluita cons­tant per ful­mi­nar l’amnèsia històrica. Les ban­de­res i les con­sig­nes són només símbols; la defensa de la justícia i la democràcia és diària.

‘Una lluita cons­tant’

Tea­tre neces­sari, reflexió de bata­lla. Car­lota Subirós s’endinsa en el tea­tre docu­men­tal. I ho fa espi­go­lant ele­ments de diver­ses for­mes tea­trals. Per una banda, crea una mena de ver­ba­tim quan entre­vista mili­tants de diversa edat i els intèrprets des­ta­quen les rèpli­ques més con­tun­dents. D’una altra, jux­ta­posa lec­tu­res que s’amun­te­guen a la taula de tre­ball sobre la lluita obrera i repre­senta moments mítics com l’entrada dels tre­ba­lla­dors d’una empresa fran­cesa (La reprise du tra­vail chez l’usine Won­der, 1968), en silenci i amb la sen­sació d’un cert fracàs en aca­bar la vaga, o en reu­ni­ons de comitès d’empresa o d’assem­blees de la Tran­sició, que sem­pre es clo­uen amb aquest regust estrany de mel als lla­vis i des­en­cant final.

Les veus, les cites, les rèpli­ques res­so­nen com un eco. En èpoques i espais dife­rents. Sense tro­bar la solució màgica que alli­beri l’obrer del jou de l’empre­sari. És un punt de vista mili­tant (que no demagògic), des de l’obre­risme (i en menor mesura, des del femi­nisme). Que mira de dig­ni­fi­car el tre­ball obrer per sobre de les jerar­quies. I que vol ser soli­dari amb els que estan a la corda fluixa. Els models es repe­tei­xen. Com si no hi hagués una millora. En rea­li­tat, tot i que no s’expressi direc­ta­ment a la peça, sí que hi ha més presència de les dones en les assem­blees, una nor­ma­li­tat que no es produïa en unes empre­ses on els homes aca­pa­ra­ven la majo­ria dels llocs de tre­ball. La dra­matúrgia amb La Ruta40 té encerts com igno­rar l’equi­valència home-dona per inter­pre­tar els tes­ti­mo­nis. O com la decisió d’incloure suaus pis­tes de pun­te­jat de gui­tarra en directe en plena assem­blea, que poden recor­dar la contínua remor dels comen­ta­ris a mitja veu entre els veïns de la rot­llana.

El maig del 68, França va ser capaç d’aguan­tar dos mesos de vaga. Tot sem­blava tre­mo­lar. L’error, diu una mili­tant anònima de 67 anys, va ser creure que l’èxit era acce­dir al nivell de con­sum dels càrrecs mit­jans o alts. En rea­li­tat, l’obre­risme està domes­ti­cat pel con­su­misme més impla­ca­ble. I l’1-O pràcti­ca­ment no hi apa­reix, si no és per una referència d’Angela Davis. Però cada espec­ta­dor el rep, el dimen­si­ona en la seva justa mesura. Segu­ra­ment, és la posició més intel·ligent i res­pec­tu­osa (la pro­ducció es com­pro­met amb la radi­ca­li­tat del pen­sa­ment, no amb les ban­de­res que puguin one­jar-hi). La lluita cons­tant a què apel·lava Davis en la con­ferència del CCCB del 9 d’octu­bre del 2017 és simi­lar a la que dimen­si­o­nava ella mateixa a la presó ame­ri­cana durant els anys setanta. I, crua rea­li­tat, coin­ci­deix amb la que can­tava Rai­mon a Jo vinc d’un silenci en la dar­rera estrofa (“Jo vinc d’una lluita/ que és sorda i cons­tant...”). La situ­ació con­cep­tual es queda en les idees. L’acció de fer bar­ri­ca­des o creure en una revo­lució més o menys bel·lige­rant queda en la memòria amb obres com Sopa de pollas­tre ambordi,pere­xem­ple.

Amnè(i)s(t)ia

Un joc que arrenca d’una farsa impos­si­ble (tant patètica com impla­ca­ble) sobre la situ­ació precària tea­tral (i el tap gene­ra­ci­o­nal) i la neces­si­tat d’expres­sar-se a través del pro­grama més groc de l’escena de les xar­xes soci­als. Acon­se­guir likes i segui­dors a par­tir de la pro­vo­cació, degra­dant i enga­nyant els pro­ta­go­nis­tes. Es tracta d’una peça molt interes­sant en què topen la con­fron­tació d’idees amb la manera de cri­ti­car-les. Alhora, però, es cons­tru­eix un debat encès entre el que és cor­recte i el que no ho és que, avui, de fet, és cen­tre de polèmica als pro­gra­mes de debat polític. S’ha de donar veu a l’extrema dreta? Se li ha de per­me­tre que difon­gui les seves idees demagògiques a través dels canals, apa­rent­ment objec­tius? Si no se’ls ataca, es dona en certa manera cober­tura a aquest plan­te­ja­ment pri­mari i car­re­gat de por?

Quin és l’espai que donen les ban­de­res? Qui la branda amb dig­ni­tat? Quin valor té la ban­dera davant de la veri­tat i la injustícia que pateix el col·lec­tiu que repre­senta, que s’hi sent iden­ti­fi­cat? Amb una posada en escena que va de la farsa més antipàtica (de som­riu­res forçats i mira­des a càmera, més que als tes­ti­mo­nis del plató)al con­tacte físic des­fa­sat, quasi ani­mal, que trenca amb tota con­venció moral i (quasi) social. El joc dra­matúrgic és d’alt vol­tatge Com­para la legi­ti­mi­tat dels nets d’un col·labo­ra­dor nazi sen­ten­ciat a recor­dar l’avi com un home lliure de les cul­pes que se li van impu­tar al Tri­bu­nal de la Haia, amb els fami­li­ars d’un jove català que s’ha allis­tat a l’exèrcit d’Estat Islàmic. Tots dues són for­mes de ter­ro­risme? Ter­ri­ble pre­gunta quan aquesta acu­sació cau sobre rapers i pre­sos polítics pacífics i es passa per alt, en canvi, en un home que demana ajuda per atemp­tar con­tra el pre­si­dent del govern espa­nyol.

La dis­bauxa, la polèmica, el desori... es tren­quen amb un moment de pausa i una certa recon­ci­li­ació. Una cançó nua i un movi­ment ines­pe­rat (que no es pot des­vet­llar) apor­ten la pau que el cos neces­si­tava, men­tre que la reflexió sobre la legi­ti­mi­tat d’algu­nes violències con­ti­nua mar­te­lle­jant el cer­vell. Espec­ta­cle que con­vida a una con­versa tran­quil·la amb els altres espec­ta­dors.

Companyia: La ruta40 Direcció: Carlota Subirós Lloc i dia: Sala Beckett. Del 14 de novembre al 8 de desembre. A La Planeta (Temporada Alta), el 9 de desembre LLUITA CONSTANT
amnè(i)s(t)ia Autor: Chokri Ben Chikha Dramatúrgia: Laura Teresa Batllori Rodrigo, Judit López Torras Lloc i dia: Sala Beckett, el 6 de novembre. Al Teatre Alegria, el 24 de novembre. Al Teatre de Salt (Temporada Alta), el 30 de novembre.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor