Quan els autors tenen la voluntat d’aportar
A tots ens agradaria estar sempre sans i viure molt de temps, amb bona qualitat de vida. Malauradament, però, viure més implica incrementar exponencialment la probabilitat de patir determinades malalties. Els mateixos sistemes biològics que ens permeten estar vius i gaudir de la vida, com per exemple el metabolisme, l’estructura i el control genètic de les nostres cèl·lules, van perdent eficàcia i eficiència amb el pas del temps, i això fa que moltes persones acabin manifestant malalties com el càncer. Una autèntica paradoxa, perquè precisament la principal característica de les cèl·lules canceroses és que per sí mateixes són immortals. Aquesta seva immortalitat és la que comprometent la supervivència de les persones afectades.Fa pocs mesos vaig comentar el bon debut de Natàlia Cerezo amb els contes d’A les ciutats amagades. Avui dono la benvinguda a un altre debutant amb bona nota, Pol Beckmann (Barcelona, 1991), que té una potència estilística que és molt d’agrair. El mercat està massa envaït per textos formalment correctes que resulten previsibles. Els autors que busquen aportar alguna cosa més enllà, sense caure en experimentalismes de laboratori, són una alenada d’aire fresc.
Beckmann presenta la història d’un noi, escriptor encara pendent de consolidar, que es debat entre dues dones i les tensions emocionals que se’n deriven. A més de les relacions amb els seus pares i sogres i l’únic amic i una agent i un editor i quatre personatges que viuen a sala d’espera d’un metge. Sintetitzada així, la trama (amb tocs de Calders, Auster, Pirandello...) no sembla res de l’altre món, però no puc donar més pistes per no esguerrar part del joc literari.
Sí que puc dir que, tot i que no parteix de l’experiència autobiogràfica, la visió de l’autor sobre el món de la parella ofereix una mirada polièdrica, en alguns moments versemblant, en d’altres divertida, en d’altres torturada i absurda i... Tot i que el que més cal destacar és l’estil tan acurat i personal. No goso transcriure cap fragment perquè no faria justícia. Cal entrar-hi de mica en mica i deixar-se amarar de manera natural pels jocs que ens proposa l’autor, carregats de lirisme, d’originalitat, de bellesa, de mala llet, de correlacions d’actes i conceptes que descriuen un tot.
És cert que hi ha una part de l’obra en què el ritme de la història i l’evolució de la trama fan una mica de panxa i poden arribar a resultar reiteratius. No és greu, i només abaixa unes dècimes la bona nota de Novel·la.
