Posar ‘El preu’ 40 vegades

Ensenyar un drama des de la senzillesa i la buidor. Sembla que hagi de ser el sistema més fàcil i barat, però en realitat exigeix que la tensió estigui carregada pels intèrprets. Cal un repartiment còmplice, que eviti que la trama s’estovi. La directora Sílvia Munt va aconseguir, probablement, el seu primer gran èxit a l’escenari amb aquesta obra (havia debutat com a directora amb una intrigant Surabaya, escrita per un jove Marc Rosich). Va confiar en Arthur Miller i en un repartiment contrastat: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Aquest èxit l’ha portada a dos treballs més, que també tenen les seves respectives gires: Les noies de Mossbank Road i La resposta.

El preu es va estrenar al Grec del 2016. Va ser una de les sorpreses del festival, fins al punt que el Goya va veure l’oportunitat de tornar a programar l’obra la temporada següent. De fet, és un text poc conegut de l’autor de Panorama des del pont, La mort d’un viatjant, Les bruixes de Salem, Tots eren fills meus..., que fa un temps ja va passar pel Romea, amb Juan Echanove, sense gaire èxit.

Sílvia Munt disposa d’un espai pràcticament buit, tot i que, per les ombres, s’intueixen mobles amuntegats en un lateral. Hi domina la butaca del pare, que ja fa un temps que és mort. Els dos germans es retroben, casualment, en el compromès moment que un taxador ve a oferir un preu per tot plegat. L’edifici està a punt de ser enderrocat. En aquelles parets hi ha el seu passat (carregat de records) i també, possiblement, les raons per les quals un va triomfar professionalment i l’altre es va conformar amb una feina d’agent de seguretat. En aquesta trobada inoportuna, saltaran les guspires d’un foc que havia quedat apagat pel distanciament familiar. Com un esperit, la butaca on seia el pare els convocarà en un darrer moment per passar comptes. Mentre, el taxador, cínicament realista, va escopint les màximes de les vergonyes familiars. Realisme amarg.