Posar ‘El preu’ 40 vegades

Ense­nyar un drama des de la sen­zi­llesa i la bui­dor. Sem­bla que hagi de ser el sis­tema més fàcil i barat, però en rea­li­tat exi­geix que la tensió esti­gui car­re­gada pels intèrprets. Cal un repar­ti­ment còmplice, que eviti que la trama s’estovi. La direc­tora Sílvia Munt va acon­se­guir, pro­ba­ble­ment, el seu pri­mer gran èxit a l’esce­nari amb aquesta obra (havia debu­tat com a direc­tora amb una intri­gant Sura­baya, escrita per un jove Marc Rosich). Va con­fiar en Art­hur Miller i en un repar­ti­ment con­tras­tat: Pere Arqui­llué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Aquest èxit l’ha por­tada a dos tre­balls més, que també tenen les seves res­pec­ti­ves gires: Les noies de Moss­bank Road i La res­posta.

El preu es va estre­nar al Grec del 2016. Va ser una de les sor­pre­ses del fes­ti­val, fins al punt que el Goya va veure l’opor­tu­ni­tat de tor­nar a pro­gra­mar l’obra la tem­po­rada següent. De fet, és un text poc cone­gut de l’autor de Pano­rama des del pont, La mort d’un viat­jant, Les brui­xes de Salem, Tots eren fills meus..., que fa un temps ja va pas­sar pel Romea, amb Juan Echa­nove, sense gaire èxit.

Sílvia Munt dis­posa d’un espai pràcti­ca­ment buit, tot i que, per les ombres, s’intu­ei­xen mobles amun­te­gats en un late­ral. Hi domina la butaca del pare, que ja fa un temps que és mort. Els dos ger­mans es retro­ben, casu­al­ment, en el com­promès moment que un taxa­dor ve a ofe­rir un preu per tot ple­gat. L’edi­fici està a punt de ser ender­ro­cat. En aque­lles parets hi ha el seu pas­sat (car­re­gat de records) i també, pos­si­ble­ment, les raons per les quals un va tri­om­far pro­fes­si­o­nal­ment i l’altre es va con­for­mar amb una feina d’agent de segu­re­tat. En aquesta tro­bada ino­por­tuna, sal­ta­ran les gus­pi­res d’un foc que havia que­dat apa­gat pel dis­tan­ci­a­ment fami­liar. Com un espe­rit, la butaca on seia el pare els con­vo­carà en un dar­rer moment per pas­sar comp­tes. Men­tre, el taxa­dor, cínica­ment rea­lista, va esco­pint les màximes de les ver­go­nyes fami­li­ars. Rea­lisme amarg.