El Dorado

El pare havia tin­gut pocs estu­dis perquè el com­bi­nat de guerra, post­guerra i fill de vídua amb pocs recur­sos l’havia posat aviat a tre­ba­llar, però es va fer una cul­tura a base de lle­gir, escol­tar música, anar al cine i a con­ferències i freqüentar cer­cles d’amics que el pogues­sin enri­quir. En lite­ra­tura, el seu autor era Edgar Allan Poe. No en sé el motiu. Es va morir –a 85 anys– sense que li ho hagués pre­gun­tat. Sem­pre he estat retret i una mica soca. Suposo que un amic va influir en l’elecció. Quin? Tots són morts. Era dibui­xant de pro­fessió. Va il·lus­trar lli­bres per a les edi­to­ri­als Mateu i Bru­guera i, a través d’aquesta, va dibui­xar còmics per a noies i va cana­lit­zar molta pro­ducció en revis­tes britàniques. Pel seu compte va il·lus­trar El Corb. El tinc a casa. Se sabia aquest poema i altres de memòria. Ens sor­pre­nia evo­cant Leo­nora. De vega­des, sense venir a tomb, sos­pi­rava un “mai més” que ens inqui­e­tava una mica. Quan deia “Era de nit en el soli­tari octu­bre del meu any més imme­mo­rial” sem­blava que parlés d’un octu­bre i un any que li fos­sin pro­pis.

M’impres­si­o­nava sen­tir-li Eldo­rado. Així, escrit junt, en la tra­ducció en prosa d’Agustí Escla­sans. Aca­bava dient: “Més enllà de les mun­ta­nyes de la lluna i al fons de la vall de l’ombra cavalca ardi­da­ment, –res­pongué l’ombra–, si cer­ques l’Eldo­rado.” M’agra­dava i intri­gava la repe­tició de la paraula ombra. A col·legi ens deien que per evi­tar rei­te­ra­ci­ons havíem de recórrer a sinònims. M’agra­dava l’Eldo­rado apos­tro­fat. Un dia li vaig rega­lar Filo­so­fia de la com­po­sició pen­sant-me que no el tenia. El tenia, com tots els con­tes, en català i en cas­tellà. En català, traduïts per Car­les Riba. L’altre regal va tenir més encert. Aca­bava de veure al cine El Dorado, un wes­tern de Howard Hawks. El per­so­natge que inter­preta James Caan munta a cavall reci­tant la poe­sia de Poe: “Joio­sa­ment caval­cant, un galant minyó, a sol i a serena i en tene­bres havia viat­jat molt temps a la recerca d’El Dorado.” Vaig empènyer el pare el cine. No és el millor Hawks, i ho va detec­tar, però va tor­nar entu­si­as­mat. Durant uns dies va reci­tar la poe­sia que situa la qui­mera de l’Eldo­rado en un altre món i una altra vida, més enllà de les mun­ta­nyes de la lluna. La Cinémathèque Française, amb seu a París, acaba de pro­gra­mar un cicle dedi­cat a James Caan. Segueixo la ins­ti­tució per Twit­ter i ella em segueix a mi (segueixo també la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya, però la con­tra­par­tida és ine­xis­tent). Van anun­ciar algu­nes pel·lícules del cicle: El Padrí, etcètera. Hi vaig tro­bar a fal­tar El Dorado i els ho vaig dir. No comp­tava que em res­pon­gues­sin, però ho van fer, amb un comen­tari: “També la pro­jec­tem; quants actors vius poden dir que han estat diri­gits per Howard Hawks?” La glo­ri­osa Cinémathèque! Em va fer la il·lusió pròpia d’un sen­ti­men­tal.