El Dorado
El pare havia tingut pocs estudis perquè el combinat de guerra, postguerra i fill de vídua amb pocs recursos l’havia posat aviat a treballar, però es va fer una cultura a base de llegir, escoltar música, anar al cine i a conferències i freqüentar cercles d’amics que el poguessin enriquir. En literatura, el seu autor era Edgar Allan Poe. No en sé el motiu. Es va morir –a 85 anys– sense que li ho hagués preguntat. Sempre he estat retret i una mica soca. Suposo que un amic va influir en l’elecció. Quin? Tots són morts. Era dibuixant de professió. Va il·lustrar llibres per a les editorials Mateu i Bruguera i, a través d’aquesta, va dibuixar còmics per a noies i va canalitzar molta producció en revistes britàniques. Pel seu compte va il·lustrar El Corb. El tinc a casa. Se sabia aquest poema i altres de memòria. Ens sorprenia evocant Leonora. De vegades, sense venir a tomb, sospirava un “mai més” que ens inquietava una mica. Quan deia “Era de nit en el solitari octubre del meu any més immemorial” semblava que parlés d’un octubre i un any que li fossin propis.
M’impressionava sentir-li Eldorado. Així, escrit junt, en la traducció en prosa d’Agustí Esclasans. Acabava dient: “Més enllà de les muntanyes de la lluna i al fons de la vall de l’ombra cavalca ardidament, –respongué l’ombra–, si cerques l’Eldorado.” M’agradava i intrigava la repetició de la paraula ombra. A col·legi ens deien que per evitar reiteracions havíem de recórrer a sinònims. M’agradava l’Eldorado apostrofat. Un dia li vaig regalar Filosofia de la composició pensant-me que no el tenia. El tenia, com tots els contes, en català i en castellà. En català, traduïts per Carles Riba. L’altre regal va tenir més encert. Acabava de veure al cine El Dorado, un western de Howard Hawks. El personatge que interpreta James Caan munta a cavall recitant la poesia de Poe: “Joiosament cavalcant, un galant minyó, a sol i a serena i en tenebres havia viatjat molt temps a la recerca d’El Dorado.” Vaig empènyer el pare el cine. No és el millor Hawks, i ho va detectar, però va tornar entusiasmat. Durant uns dies va recitar la poesia que situa la quimera de l’Eldorado en un altre món i una altra vida, més enllà de les muntanyes de la lluna. La Cinémathèque Française, amb seu a París, acaba de programar un cicle dedicat a James Caan. Segueixo la institució per Twitter i ella em segueix a mi (segueixo també la Filmoteca de Catalunya, però la contrapartida és inexistent). Van anunciar algunes pel·lícules del cicle: El Padrí, etcètera. Hi vaig trobar a faltar El Dorado i els ho vaig dir. No comptava que em responguessin, però ho van fer, amb un comentari: “També la projectem; quants actors vius poden dir que han estat dirigits per Howard Hawks?” La gloriosa Cinémathèque! Em va fer la il·lusió pròpia d’un sentimental.