La història de l’àvia sota una màquina de cosir
“Corren com pollastrets decapitats. Les primeres sirenes han començat a sonar i recorden la melodia de Hammelin, aquella tirititri-tirititri que embogeix les rates al seu pas. De cop, tothom sembla tornar-se foll. Les mares, amb l’esglai al cor, agafen per on poden els fills, els seus o els dels altres, tan se val. Els prenen del braç, de la bufanda, de l’abric. Una d’elles, fins i tot, de la fúria que l’empeny, arrenca en sec un manyoc de cabells de la petita, que plora mentre fuig.”
És el fragment d’un conte que vaig escriure ara fa un parell d’anys. Aquella tarda, a casa, havíem recordat que, el 2 novembre del 37, la meva àvia havia quedat atrapada sota una màquina de cosir. Les bombes que l’aviació feixista havia llançat sobre la ciutat de Lleida havien destrossat un mercat i el Liceu Escolar i a ella, que vivia al costat, li havien partit literalment la casa per la meitat. Aquell embat, un dels més mortífers de la Guerra Civil, va posar fi a la vida de 250 persones, en va ferir 750 més i va deixar una àvia, morta de por, sota una màquina de cosir.
A mi, que sovint m’agafa per escriure, la imatge de l’àvia protegint-se de la mort em va semblar tan salvatge, que vaig haver de convertir-la en conte. Necessitava entendre per què ella no me l’havia explicat mai, aquella història. Per què, fora de casa, ningú me n’havia dit res? Era un silenci tan espès que m’estranyava i m’enfadava i em feia arrufar el nas. Per què, ni tan sols a l’escola, cap mestre ens n’havia parlat? Temps més tard, espigolant arreu, vaig aprendre que, per alguna raó desconeguda, aquell dia les sirenes no van sonar i que, per tant, l’atac va agafar tothom desprevingut. També vaig conèixer, entre moltes d’altres, la història del Liceu i de la família Godàs i les imatges d’Agustí Centelles, el fotògraf que va immortalitzar la barbàrie.
Diuen que la memòria es construeix de pedaços i això és el que, a Lleida, hem anat fent durant molts anys amb la història del bombardeig. Malgrat que encara queda força camí, un dels passos més importants per lluitar contra l’oblit el va fer l’any passat el Museu Morera, el qual, vuitanta anys després del bombardeig, va organitzar una exposició que mostrava les fotografies que Agustí Centelles va fer de l’envestida feixista. La mostra, tan necessària com difícil de pair, es va convertir en la més visitada de la història de la institució, amb més de 9.000 visites registrades.
El relleu l’ha pres enguany l’Ateneu Popular La Baula, que ha organitzat durant tot el mes de novembre més d’una desena d’activitats al voltant de l’escomesa. Sota el títol Memòria 2N, l’entitat ha posat sobre la taula la necessitat de pensar-nos col·lectivament. D’entre els actes programats, tal vegada els més emotius han estat la trobada entre Gernika, Granollers, Durango i Lleida, totes quatre, ciutats bombardejades durant el franquisme, i també el reconeixement a l’advocat Àlex de Sàrraga pel seu compromís amb les llibertats. No és d’estranyar, doncs, que l’historiador Marc Macià, durant una de les taules rodones organitzades per l’entitat, assegurés que el programa de La Baula ha estat, tal vegada, una de les propostes més interessants que s’han organitzat mai al voltant de la memòria de l’antifeixisme català.
Sembla, doncs, que alguna cosa es comença a moure en aquesta Lleida silenciosa que, encara avui, es resisteix a esborrar del nom dels carrers aquella barbàrie franquista. La mateixa que va deixar la meva àvia, morta de por, sota una màquina de cosir.