Crònica David Marín
“A qui carall pot interessar això?”
Crec que qualsevol autor que s’hagi atrevit a escriure novel·la negra en català té un deute amb Manuel de Pedrolo. Ja sigui per la lectura de les seves obres, com per les traduccions i edicions que va fer a La Cua de Palla, a les quals va aportar, amb Jaume Fuster, unes trames i un llenguatge –l’argot dels “bòfies”, els “pinxos” i en general tota aquesta mena de “paios” que porten “pipa”, només es mouen pels “calés” i viuen en algun “forat pudent”– que es resistien a entrar en el català. També els que –malauradament molt pocs– s’hagin atrevit amb la ciència-ficció. Pedrolo va treballar amb duresa per dotar la literatura catalana dels gèneres anomenats populars, amb la idea de contribuir a fer de la nostra una literatura moderna, com qualsevol altra literatura europea, lluny del folklorisme arraconat o d’un elitisme que apartés els lectors del català.
La idea que tenia Pedrolo del que havia de ser la literatura es pot conèixer ara amb detall a partir del descobriment, l’any 2014, d’una sèrie de papers que havien restat amagats a la vella casa familiar de l’escriptor a Tàrrega. Es tracta de 203 informes de lectura (són informes en què un expert analitza a fons una obra per a una editorial, i en valora la conveniència o no de publicar-la) que Pedrolo va redactar per a diverses editorials entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Estaven mecanografiats en quartilles de mig foli, numerats per l’escriptor però sense gaires pistes sobre la data exacta ni a quina editorial anaven adreçats, ii la seva filla, Adelais de Pedrolo, els va trobar amb Anna Maria Moreno-Bedmar mentre preparaven una exposició. Moreno-Bedmar, Antoni Munné-Jordà i la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, van treballar a partir de llavors en l’anàlisi i la classificació dels documents, i el resultat l’acaba d’editar Pagès Editors: Pedrolo informa, títol que fa l’ullet als coneixedors de l’obra pedroliana i la seva novel·la Folgueres informa.
Pedrolo, com alguns dels seus personatge, no es tallava un pèl. “A qui carall pot interessar un llibre com aquest?”, escrivia sobre Histoire de Michèle, una obra d’una “indigència colossal”. En canvi, recomanava vivament que es traduïssin Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, sense que li fessin cas, fins que el 1983 ho fa ver Quim Monzó. En els informes, Pedrolo rebutjava els textos moralitzants i les trames ingènues, i preferia les històries innovadores i experimentals; lloava la prosa concisa i ridiculitzava les floritures d’estil; apostava per la versemblança, la coherència interna de les històries i els personatges ben construïts per sobre del treball purament estilístic. En definitiva, per tot allò que fes que als lectors els interessés obrir un llibre en català i, què carall!, llegir-lo.
