Modernisme amb traç de dona
Lluïsa Vidal va ser una de les poques pintores catalanes de l’època que va viure de la seva obra, però un cop morta va ser condemnada a un silenci immerescut. La Casa Museu Domènech i Montaner de Canet la reivindica en el centenari de la seva mort amb una exposició de peces escollides de pintura, dibuixos i il·lustracions
. TERESA MÁRQUEZ
mtmarquezu@lrp.cat
Els cronistes de l’època deien que els quadres de Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918) tenien “traços baronívols i una empremta viril”. I sí, ho feien com a lloança de l’obra, convençuts que en un àmbit com la pintura modernista, allò màxim a què podia aspirar una dona era a copiar l’estil masculí. Lluïsa Vidal, però, va demostrar ben aviat que tenia una visió genuïna i personal de l’art i que podia perfectament viure professionalment del seu talent, tant rebent encàrrecs per fer retrats de les famílies de la burgesia com donant classes particulars al seu taller o il·lustrant mensualment la revista Feminal. Coincidint amb el centenari de la seva mort, amb només 42 anys i a causa de la febre espanyola, la Casa museu Domènech i Montaner de Canet de Mar (Maresme) ofereix el relat pictòric de la seva trajectòria, on el visitant podrà descobrir des de peces fins ara mai exposades al gran públic fins a apunts i primers esbossos guardats a les carpetes d’una artista obsessionada a capturar al llenç o al paper el gran ventall de l’expressió humana.
La comissària de l’exposició i autora del llibre Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, Consol Oltra, explica que la mostra de Canet permet captar l’essència de l’artista en les diverses disciplines en què va destacar. “Lluïsa Vidal va néixer en una família culta i liberal i va ser gràcies a l’empenta del seu pare, el moblista i dissenyador Francesc Vidal i Jevellí, que va poder rebre una formació de primer nivell, amb els millors mestres, com Enric Gómez i Arcadi Mas i Fontdevila”, assenyala, i afegeix que “en aquella casa es respirava art”. Segona d’onze germans, l’artista va destacar des de ben jove en el món del dibuix i la pintura i va marxar a estudiar a París. L’any 1898 va exposar, amb només 22 anys, a la Sala Parés una obra basada principalment en retrats que va tenir una rebuda excepcional de la crítica. En van venir moltes més.
MIRADA GENUÏNA
“La figura humana va ser el centre de la seva producció i hi ha molt poques obres en què no aparegui cap persona”, comenta Consol Oltra, que destaca que la majoria de retrats ho són de dones. “Les seves germanes, la seva mare i la seva àvia van ser els primers models a pintar, però la presència femenina va impregnar tota la seva carrera pictòrica”, insisteix la comissària de l’exposició. A la sala de Canet es poden admirar escenes domèstiques i urbanes, totes amb una mirada particular. “Lluïsa Vidal no és una intrusa davant el moment que vol copsar, perquè el coneix i en forma part i defuig la teatralització d’altres autors que pinten o dibuixen una escena amb una perfecció impostada”, assenyala Oltra. Les seves són dones que miren als ulls amb un punt d’orgull, malgrat que hagin estat captades “tal com son, amb un ble de cabells despentinat mentre broden o amb una riallada que mostra les dents sense vergonya”.
Paral·lelament a la producció de retrats a l’oli, l’exposició ofereix una selecció de dibuixos al carbó i a sanguina –l’escena de l’infant passejant el gos és de gran bellesa– i d’aquarel·les que sovint utilitzava com a preparació dels futurs retrats a l’oli. “Els seus dibuixos no són els esbossos habituals d’altres artistes, perquè Lluïsa Vidal els dotava del valor de l’obra única, de l’obra total”, diu la comissària. Les il·lustracions originals que es van utilitzar per a la revista Feminal ocupen un lloc destacat en el recorregut de la mostra i s’emmarquen en el corrent de defensa dels drets de les dones, en què l’artista va militar de bracet de Dolors Monserdà, Carme Karr i Francesca Bonnemaison. També va participar en el corrent pacifista. Vidal va treballar en la publicació des del 1907 fins al 1915 i hi va traslladar moltes de les dones representatives del moviment, a banda d’escenes que acompanyaven tot tipus de relats.
Tot i això, per garantir-se uns ingressos regulars que li permetessin continuar amb la seva carrera, l’artista va obrir l’any 1911 una acadèmia al carrer Gran de Gràcia, a l’antic estudi del pintor Isidre Nonell. Allà va impartir classes particulars tant per a principiants com per a alumnes avançats. La seva dedicació plena a la pintura i al dibuix, segons explica Consol Oltra, li van fer prendre la decisió, poc comuna a l’època, de no formar una família pròpia i de convertir-se en el puntal de la mare i els germans, en especial quan el seu pare es va separar de la família. “Lluïsa Vidal era una dona enèrgica i independent, amb una gran capacitat creativa, que es va veure truncada massa jove”, diu Oltra.
FEINA A FER
La mostra a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner permet recuperar un cop més la figura i l’obra de l’artista, que des que va desaparèixer i fins ara no ha tingut la repercussió que es mereix. L’any 1919 la seva família li va voler retre un homenatge pòstum un any després de la seva mort amb una exposició a la Sala Parés. Des de llavors i fins a l’actualitat, han estat comptades les ocasions en què s’ha reivindicat el seu llegat. Això sí, algunes de les seves obres s’han fet passar per originals d’altres pintors, com Ramon Casas
En aquests darrers anys, però, hi ha hagut intents reeixits com la biografia editada per La Campana que va fer Marcy Rudo sobre la pintora el 1996 i que el 2001 va propiciar una exposició a la Fundació La Caixa. El 2013, Consol Oltra va publicar la darrera biografia de l’artista i, un any després, es va encarregar de la mostra que el Museu del Modernisme li va dedicar. “Vam aprofitar per trucar a la porta del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que ens va confirmar que tenia obra de Lluïsa Vidal al seu fons que no estava exposada”, diu Oltra, que afegeix que amb l’exposició posterior del 2016 es va aconseguir que un autoretrat de Lluïsa Vidal i un altre quadre de la seva germana acabessin formant part de la col·lecció permanent del centre. “Com a dona representativa de la pintura modernista caldria ubicar-la al lloc que li pertoca”, assegura Oltra.