La netedat

No dic res de nou de l’atzar com a causa de molts pen­sa­ments que pot­ser per la via de la raó hau­rien tri­gat molt més, o no hau­rien vin­gut mai. Damunt la taula hi tinc un catàleg d’expo­sició de Gia­co­metti i l’últim lli­bre de poe­mes de Sebastià Alza­mora, La nete­dat, publi­cat per l’edi­to­rial Proa dins de la seva col·lecció Ossa Menor. En el lli­bre hi ha, si el meu cri­teri no està del tot tro­nat, un refe­rent de l’obra de Gia­co­metti en les il·lus­tra­ci­ons que acom­pa­nyen els poe­mes, del dibui­xant Julio César Pérez. La pre­ca­ri­e­tat essen­ci­a­lista del dibuix, la duresa de la sobri­e­tat i, sobre­tot, el crani com a objecte cen­tral, com a emblema resum de l’indi­vidu, geo­me­tria al prin­cipi del lli­bre i retrat del poeta al final.

Com que aquí no hi atzars –curi­o­sa­ment, atzar no té en pro­pi­e­tat un sinònim, que cal obte­nir per apro­xi­ma­ci­ons: cer­tesa, càlcul, pre­me­di­tació, volun­tat…–, com deia, no hi ha atzar en l’afi­ni­tat entre autor de les imat­ges i autor dels poe­mes. Per qui cone­gui l’obra poètica d’Alza­mora, aquest lli­bre té un inequívoc regust de cul­mi­nació d’un camí, d’un pri­mer camí al qual s’ha arri­bat –pot­ser– per una esca­lada pro­cel·losa, i a par­tir d’aquí –pot­ser– el pai­satge serà dife­rent. Crec adver­tir-hi dues parts: la pri­mera, en què s’aple­guen Ves­ti­gis (allò que Pere Quart va ofi­ci­a­lit­zar com a poe­mes “de cir­cumstàncies”), Ani­mals i Mari­nes (amb els con­tin­guts expres­sats en els títols). I la segona, La nete­dat, un poema llarg en decasíl·labs estruc­tu­rats en qua­ranta estro­fes de deu ver­sos, escrit amb una impe­ca­ble i impla­ca­ble volun­tat expres­siva.

El poeta va aquí més enllà que en els poe­mes ante­ri­ors. “Quan ja s’ha dit tot el que es podia dir,/ quan ja els fan­tas­mes són habi­tu­als,/ és quan la nete­dat cau damunt teu, s’anun­cia a la pri­mera estrofa.” El poema dis­corre al vol­tant d’un jo de la casta dels humans hölder­li­ni­ans: “A cegues de l’una/ Hora dins l’altra,/ Com aigua de roca/ A roca llançada,/ Anys i anys dins l’incert, dal­ta­baix.” Està fora de lloc adver­tir en el poeta arrels hölder­li­ni­a­nes, fins i tot ribi­a­nes? El poema con­clou: “La nete­dat la tens o et cau damunt,/ recer, esvo­ranc, cinisme, indig­ni­tat/ de la memòria, quan tant d’esforç/ he inver­tit a esbor­rar-la i a morir.” A través de l’aus­te­ri­tat, de la nete­dat expres­siva, Alza­mora envia un mis­satge: el de tenir el con­trol, i ho expressa en la para­doxa: la luci­desa duu a l’escep­ti­cisme, i el cer­cle es tanca fent ser­vir l’escep­ti­cisme per arri­bar a la pau inte­rior, a allò que els antics en deien l’ataràxia, la cara vita­lista de la savi­esa.

Si el sis­tema cul­tu­ral de les nos­tres lle­tres fun­cionés com cal, La nete­dat seria un lli­bre de referència. Con­ce­dim-nos el bene­fici de l’opor­tu­ni­tat.