Pandora o l’holandès errant
Ho he explicat mil vegades, però en aquesta sèrie no podia fallar. Ava Gardner va fer pipí al bar de davant de casa. Era l’any 1950, jo encara no havia nascut. Venia de Barcelona amb cotxe i es dirigia a Tossa per incorporar-se al rodatge de Pandora o l’holandès errant. La carretera general passava llavors pel centre de Mataró, i en arribar a aquest punt l’actriu va dir al xofer d’aturar-se. Va entrar al bar, i va demanar pels lavabos. Els cambrers van sortir a escampar la notícia i a sol·licitar els serveis de traductor de l’Olmedo. L’Olmedo era un enllustrador de sabates poliglota. Havia treballat a Alemanya i en altres països fins que va recalar a la Rambla, on embetumava el cuir dels clients dels bars. El llibreter Tria, les dependentes de la merceria, les dones que atenien la centraleta de la telefònica, els clients del barber i els que prenien un cafè als bars van córrer cap a l’establiment on l’actriu havia entrat. Molts no van ser-hi a temps. Els més curiosos van anar a contemplar el vàter on “l’animal més bell del món” havia posat les galtes del cul. Vaig néixer, em vaig fer gran, i encara se’n parlava.
Al cap d’uns dies va fer el mateix itinerari Frank Sinatra, sense aturar-se. Duia una joia amb la qual volia convèncer Ava Gardner que ell li era més convenient que Mario Cabré, el torero poeta que intervenia a la pel·lícula i que, segons havia arribat a Hollywood i Las Vegas, la volia seduir. La joia va tenir uns efectes fulminants. La Gardner la sabia molt llarga, i el torero catalán era una ànima de càntir.
Quan anys més tard vaig veure Pandora vaig observar que els pescadors de Tossa que hi surten parlaven en català. Al cine només havia sentit l’idioma de casa a El Judes d’Iquino, una pel·lícula reservada a centres parroquials i escoles religioses, com la meva. Un temps més tard el vaig sentir també en un documental de la Metro-Goldwyn-Mayer que es projectava de complement d’una superproducció, no recordo quina. El documental explicava la vida de Fra Juníper Serra, l’evangelitzador de Califòrnia, i les primeres seqüències se situaven a Petra, el poble de Mallorca on havia nascut. Perquè els espectadors americans sabessin l’idioma del sant, feien que s’hi expressés la gent del poble. Un documental espanyol sobre el personatge hauria negligit la referència.
El bar on Ava Gardner va fer pipí es deia –ja no hi és– Mercader. Alguns sostenien que l’amo era parent de l’assassí de Trotski i, pel mateix conducte, de Maria Mercader, la dona de Vittorio de Sica. Si això últim fos cert, en aquell vàter, i amb l’enllustrador de sabates pel mig, es va produir aquell dia la confluència del neorealisme italià amb l’star system de Hollywood dos anys abans que Roberto Rossellini i Ingrid Bergman anunciessin el natalici de la seva filla, Isabella, a Roma.