Teatre

ELISENDA PÉREZ

Responsable de vestuari (i escenògrafa)

“El vestuari i l’espai construeixen el món dels personatges”

Eli­senda Pérez s’apunta de seguida a les pro­pos­tes que li arri­ben, però ho fa sent cons­ci­ent del que hi pot apor­tar. L’experiència de Ras­tres-Arge­lers, que després de l’èxit al Maldà, repe­tirà a mit­jans de gener, és un bon exem­ple de com s’ha ela­bo­rat un pai­satge i una manera de ser. El ves­tu­ari defi­neix les per­so­nes més que no pas l’espai.

Què pas­sa­ria si no hi hagués una per­sona encar­re­gada del ves­tu­ari en un espec­ta­cle?
No hi hau­ria un punt de vista artístic que vin­culés el ves­tu­ari amb el per­so­natge i amb les altres parts, com l’espai i la il·lumi­nació.
Per què l’esce­no­gra­fia va sovint vin­cu­lada al ves­tu­ari i no, per exem­ple, a la il·lumi­nació?
Jo, prin­ci­pal­ment, tre­ba­llo com a escenògrafa. Pun­tu­al­ment, també m’ofe­rei­xen fer el ves­tu­ari en pro­jec­tes petits, com aquest de Ras­tres-Arge­lers. En aquest cas, també em van pro­po­sar si em volia encar­re­gar de la il·lumi­nació, però no ho vaig accep­tar perquè no és el meu ter­reny.
Quina relació hi ha entre el ves­tu­ari i l’esce­no­gra­fia?
L’esce­no­gra­fia és a on per­ta­nyen els per­so­nat­ges. El ves­tu­ari explica com viuen i com són. És cert que la il·lumi­nació també for­ma­ria part d’aquest con­junt, perquè els per­so­nat­ges viuen en un espai con­cret. L’obra és un tot, ha de tenir un sen­tit. El ves­tu­ari i l’esce­no­gra­fia cons­tru­ei­xen el seu món, el seu ter­ri­tori.
Alguna vegada ha hagut de dis­se­nyar patrons per a un ves­tu­ari molt específic?
No he hagut de fer mai un ves­tu­ari específic, però si m’hi trobés, el dis­se­nya­ria i el por­ta­ria a con­fec­ci­o­nar.
Què s’ha d’estu­diar per fer ves­tu­a­ris al tea­tre?
A l’Ins­ti­tut del Tea­tre tre­ballàvem l’espe­ci­a­li­tat d’esce­no­gra­fia i hi havia tres grans apar­tats: l’espai, el ves­tu­ari i la il·lumi­nació. Del ves­tu­ari, en con­cret, es feia una assig­na­tura de dis­seny i també una altra de con­fecció. Bàsica­ment ser­via per poder fer dis­senys i saber què és pos­si­ble con­fec­ci­o­nar i què no, que els dis­senys que pro­posàvem fos­sin rea­lit­za­bles.
Coneix, doncs, tipus de tei­xits…
On més apreníem era als tallers en què venia un direc­tor extern i tre­ballàvem un pro­jecte amb els alum­nes de la nos­tra pro­moció d’inter­pre­tació. Allà ho havíem de dis­se­nyar tot, és on apreníem més. En un pro­jecte, sem­pre fas un mos­trari dels dife­rents tei­xits, dels colors i de les tex­tu­res que ani­ran millor per a la pro­posta escènica con­creta. Sem­pre hi cap fer una petita inves­ti­gació, es va apre­nent contínua­ment.
Es com­par­teix aquesta infor­mació amb altres col·legues? Es diu on es poden com­prar metres de tela con­creta i a quins preus? O és una infor­mació pri­vi­le­gi­ada que tot­hom es guarda secre­ta­ment?
Jo no l’amago. Si tinc la infor­mació, la dono.
Quan temps fa que hi tre­ba­lla, pro­fes­si­o­nal­ment?
Vaig aca­bar els estu­dis a l’Ins­ti­tut del Tea­tre el 2013, però el 2011 ja vaig començar a fer alguns tre­balls de ves­tu­ari i/o esce­no­gra­fia.
En què tre­ba­lla, ara?
Tre­ba­llo amb un equip, sota la direcció artística de José Menc­hero, fent la cons­trucció i la deco­ració de les car­ros­ses de la caval­cada de Reis de Bar­ce­lona i també de la Tri­ni­tat.
En aquests tre­balls hi ha molt ves­tu­ari que, a més, s’apro­fita d’any en any, no? Com es resol?
Fa uns anys vam fer la com­parsa del rei Mel­cior. En aquesta feina hi intervé molta gent i no es pot fer gaire a mida. Cal que el ves­tu­ari sigui el màxim d’adap­ta­ble a bas­tan­tes mides, perquè, a més, no sabem fins al final, qui aca­barà por­tant cada peça. Nosal­tres par­ti­ci­pem en la caval­cada per si cal fer algun retoc a mei­tat del recor­re­gut.
Deu conèixer tot tipus de boti­gues de llo­guer i de com­pra…
En tea­tre, jo sem­pre com­pro, per si després s’han de fer bolos i per poder fer alguns retocs a la roba. No es podria fer si fos de llo­guer. De vega­des, acce­deixo a boti­gues de roba de segona mà per a peces d’època. Pun­tu­al­ment, hi ha alguna nove­tat que recorda molt el que es ves­tia en els anys qua­ranta i ho puc com­prar; cal conèixer molt de prop el mer­cat.
Per triar un ves­tu­ari s’ha de conèixer la intenció de la direcció. Com és el procés de cre­ació?
Pri­mer es man­te­nen unes reu­ni­ons amb la direcció per veure com s’ima­gina l’espai i els per­so­nat­ges. Després es pro­du­eix una con­versa en què cadascú aporta pro­pos­tes. Per exem­ple, en aquesta obra jo tenia clar que una noia tin­dria un ves­tu­ari més mas­culí i l’altra, en canvi, amb un aire més honest, decent. Vam par­tir del text i també em va anar molt bé veure els assa­jos, per ves­tir-les més apro­pi­a­da­ment.
Perquè la posada en escena pot incloure, de sobte, que ballin o que hagin de fer movi­ments i la roba no pot ser un impe­di­ment.
Per exem­ple a Ras­tres-Arge­lers, es produïa una situ­ació en què s’havia de veure la roba inte­rior i, com que era així, calia que res­pongués a l’època. En una altra pro­ducció pot­ser s’hau­ria decan­tat per impe­dir que es veiés la roba inte­rior...
Com vau arri­bar a l’esce­no­gra­fia? La platja d’Arge­lers es repre­senta amb una pila de roba escam­pada sobre les rajo­les del Maldà.
Abans del ves­tu­ari, vam esta­blir com seria l’esce­no­gra­fia. Amb l’Aina Huguet (direc­tora, dra­ma­turga i una de les actrius) no volíem recrear una platja rea­lista (tam­poc tenia sen­tit dins del Maldà). La idea a Ras­tres-Arge­lers era que se sentís que hi havia una mul­ti­tud a la platja. Ens vam decan­tar per roba, perquè els parells de saba­tes donen una imatge més indi­vi­du­a­lit­zada, per­ta­nyen a una per­sona en con­cret. La roba, en aquest sen­tit, és més abs­tracta. Ens donava el volum de mul­ti­tud, de gent amun­te­gada, tot i que només hi ha dues actrius en aquesta platja immensa. Dones una idea de la gent que hi deu­ria haver, però hi ha les actrius soles.
La funció del ves­tu­ari és la que ocu­pen més dones res­pecte a altres res­pon­sa­bi­li­tats de la fitxa artística?
No ho sé gaire. També hi ha molts dis­se­nya­dors de ves­tu­ari homes. Dis­se­nyar no vol dir cosir. On sí que hi ha una gran majo­ria de dones és en la con­fecció dels ves­tits. En esce­no­gra­fia pre­do­mi­nen els homes. No sé tro­bar una solució per arri­bar a una pari­tat. S’ha de can­viar la men­ta­li­tat de tota la soci­e­tat.
Pot­ser té a veure amb la for­mació d’equips de con­fiança. Ara heu tei­xit una con­fiança i quan Aina Huguet tin­gui un altre pro­jecte, comp­tarà amb tu. És una cursa de fons, per anar ampli­ant con­tac­tes, no?
A l’Ins­ti­tut del Tea­tre també hi ha pro­jec­tes nous i tam­poc es veu una fitxa artística més feme­nina. No sé si és per ser dona o no, però és molt com­pli­cat tro­bar pro­jec­tes. No és un camí fàcil. De mica en mica, es va cre­ant una xarxa de gent amb qui tre­ba­lles amb més regu­la­ri­tat. No sé com ana­lit­zar-ho. Pot ser una cursa de fons, però a les dones, en gene­ral, se’ns donen poques opor­tu­ni­tats.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

CAVAL­CADA DE REIS

“Cal que el ves­tu­ari sigui el màxim d’adap­ta­ble a bas­tan­tes mides. Perquè, a més, no sabem fins al final, qui aca­barà por­tant cada peça”

LLO­GUER O COM­PRA

“En tea­tre jo sem­pre com­pro, per si després s’han de fer bolos i per poder fer alguns retocs a la roba”

LES DONES

“Pot ser una cursa de fons, però a les dones, en gene­ral, se’ns donen poques opor­tu­ni­tats ”

DE PERFIL

Tan personal com un mocador. En tot treball, cal una certa precisió, tenir una idea que concreti tot un univers. Així succeeix amb un mocador en el muntatge Rastres-Argelers. L’obra, documentada a partir de testimonis reals, explica les penúries que van passar les dones al camp d’Argelers, en una platja que avui és una cobejada plaça turística que ha oblidat el dolor que s’hi va viure fa unes dècades. Els dos personatges (netes d’una àvia que guardava un secret) descobreixen l’epopeia de l’àvia a partir d’un diari que tenia amagat, i que troben quan ella ja ha mort. Al costat d’aquest dietari d’una republicana convençuda, hi ha guardat un mocador. Aquesta peça de roba, que es va integrar durant el procés de creació, és d’una companya de la militant, amb qui comparteixen l’oblit europeu tot i partir de mons antagònics.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.