ELISENDA PÉREZ
Responsable de vestuari (i escenògrafa)
“El vestuari i l’espai construeixen el món dels personatges”
Elisenda Pérez s’apunta de seguida a les propostes que li arriben, però ho fa sent conscient del que hi pot aportar. L’experiència de Rastres-Argelers, que després de l’èxit al Maldà, repetirà a mitjans de gener, és un bon exemple de com s’ha elaborat un paisatge i una manera de ser. El vestuari defineix les persones més que no pas l’espai.
Què passaria si no hi hagués una persona encarregada del vestuari en un espectacle?
No hi hauria un punt de vista artístic que vinculés el vestuari amb el personatge i amb les altres parts, com l’espai i la il·luminació.
Per què l’escenografia va sovint vinculada al vestuari i no, per exemple, a la il·luminació?
Jo, principalment, treballo com a escenògrafa. Puntualment, també m’ofereixen fer el vestuari en projectes petits, com aquest de Rastres-Argelers. En aquest cas, també em van proposar si em volia encarregar de la il·luminació, però no ho vaig acceptar perquè no és el meu terreny.
Quina relació hi ha entre el vestuari i l’escenografia?
L’escenografia és a on pertanyen els personatges. El vestuari explica com viuen i com són. És cert que la il·luminació també formaria part d’aquest conjunt, perquè els personatges viuen en un espai concret. L’obra és un tot, ha de tenir un sentit. El vestuari i l’escenografia construeixen el seu món, el seu territori.
Alguna vegada ha hagut de dissenyar patrons per a un vestuari molt específic?
No he hagut de fer mai un vestuari específic, però si m’hi trobés, el dissenyaria i el portaria a confeccionar.
Què s’ha d’estudiar per fer vestuaris al teatre?
A l’Institut del Teatre treballàvem l’especialitat d’escenografia i hi havia tres grans apartats: l’espai, el vestuari i la il·luminació. Del vestuari, en concret, es feia una assignatura de disseny i també una altra de confecció. Bàsicament servia per poder fer dissenys i saber què és possible confeccionar i què no, que els dissenys que proposàvem fossin realitzables.
Coneix, doncs, tipus de teixits…
On més apreníem era als tallers en què venia un director extern i treballàvem un projecte amb els alumnes de la nostra promoció d’interpretació. Allà ho havíem de dissenyar tot, és on apreníem més. En un projecte, sempre fas un mostrari dels diferents teixits, dels colors i de les textures que aniran millor per a la proposta escènica concreta. Sempre hi cap fer una petita investigació, es va aprenent contínuament.
Es comparteix aquesta informació amb altres col·legues? Es diu on es poden comprar metres de tela concreta i a quins preus? O és una informació privilegiada que tothom es guarda secretament?
Jo no l’amago. Si tinc la informació, la dono.
Quan temps fa que hi treballa, professionalment?
Vaig acabar els estudis a l’Institut del Teatre el 2013, però el 2011 ja vaig començar a fer alguns treballs de vestuari i/o escenografia.
En què treballa, ara?
Treballo amb un equip, sota la direcció artística de José Menchero, fent la construcció i la decoració de les carrosses de la cavalcada de Reis de Barcelona i també de la Trinitat.
En aquests treballs hi ha molt vestuari que, a més, s’aprofita d’any en any, no? Com es resol?
Fa uns anys vam fer la comparsa del rei Melcior. En aquesta feina hi intervé molta gent i no es pot fer gaire a mida. Cal que el vestuari sigui el màxim d’adaptable a bastantes mides, perquè, a més, no sabem fins al final, qui acabarà portant cada peça. Nosaltres participem en la cavalcada per si cal fer algun retoc a meitat del recorregut.
Deu conèixer tot tipus de botigues de lloguer i de compra…
En teatre, jo sempre compro, per si després s’han de fer bolos i per poder fer alguns retocs a la roba. No es podria fer si fos de lloguer. De vegades, accedeixo a botigues de roba de segona mà per a peces d’època. Puntualment, hi ha alguna novetat que recorda molt el que es vestia en els anys quaranta i ho puc comprar; cal conèixer molt de prop el mercat.
Per triar un vestuari s’ha de conèixer la intenció de la direcció. Com és el procés de creació?
Primer es mantenen unes reunions amb la direcció per veure com s’imagina l’espai i els personatges. Després es produeix una conversa en què cadascú aporta propostes. Per exemple, en aquesta obra jo tenia clar que una noia tindria un vestuari més masculí i l’altra, en canvi, amb un aire més honest, decent. Vam partir del text i també em va anar molt bé veure els assajos, per vestir-les més apropiadament.
Perquè la posada en escena pot incloure, de sobte, que ballin o que hagin de fer moviments i la roba no pot ser un impediment.
Per exemple a Rastres-Argelers, es produïa una situació en què s’havia de veure la roba interior i, com que era així, calia que respongués a l’època. En una altra producció potser s’hauria decantat per impedir que es veiés la roba interior...
Com vau arribar a l’escenografia? La platja d’Argelers es representa amb una pila de roba escampada sobre les rajoles del Maldà.
Abans del vestuari, vam establir com seria l’escenografia. Amb l’Aina Huguet (directora, dramaturga i una de les actrius) no volíem recrear una platja realista (tampoc tenia sentit dins del Maldà). La idea a Rastres-Argelers era que se sentís que hi havia una multitud a la platja. Ens vam decantar per roba, perquè els parells de sabates donen una imatge més individualitzada, pertanyen a una persona en concret. La roba, en aquest sentit, és més abstracta. Ens donava el volum de multitud, de gent amuntegada, tot i que només hi ha dues actrius en aquesta platja immensa. Dones una idea de la gent que hi deuria haver, però hi ha les actrius soles.
La funció del vestuari és la que ocupen més dones respecte a altres responsabilitats de la fitxa artística?
No ho sé gaire. També hi ha molts dissenyadors de vestuari homes. Dissenyar no vol dir cosir. On sí que hi ha una gran majoria de dones és en la confecció dels vestits. En escenografia predominen els homes. No sé trobar una solució per arribar a una paritat. S’ha de canviar la mentalitat de tota la societat.
Potser té a veure amb la formació d’equips de confiança. Ara heu teixit una confiança i quan Aina Huguet tingui un altre projecte, comptarà amb tu. És una cursa de fons, per anar ampliant contactes, no?
A l’Institut del Teatre també hi ha projectes nous i tampoc es veu una fitxa artística més femenina. No sé si és per ser dona o no, però és molt complicat trobar projectes. No és un camí fàcil. De mica en mica, es va creant una xarxa de gent amb qui treballes amb més regularitat. No sé com analitzar-ho. Pot ser una cursa de fons, però a les dones, en general, se’ns donen poques oportunitats.
JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat
CAVALCADA DE REIS
“Cal que el vestuari sigui el màxim d’adaptable a bastantes mides. Perquè, a més, no sabem fins al final, qui acabarà portant cada peça”
LLOGUER O COMPRA
“En teatre jo sempre compro, per si després s’han de fer bolos i per poder fer alguns retocs a la roba”
LES DONES
“Pot ser una cursa de fons, però a les dones, en general, se’ns donen poques oportunitats ”
DE PERFIL
Tan personal com un mocador. En tot treball, cal una certa precisió, tenir una idea que concreti tot un univers. Així succeeix amb un mocador en el muntatge Rastres-Argelers. L’obra, documentada a partir de testimonis reals, explica les penúries que van passar les dones al camp d’Argelers, en una platja que avui és una cobejada plaça turística que ha oblidat el dolor que s’hi va viure fa unes dècades. Els dos personatges (netes d’una àvia que guardava un secret) descobreixen l’epopeia de l’àvia a partir d’un diari que tenia amagat, i que troben quan ella ja ha mort. Al costat d’aquest dietari d’una republicana convençuda, hi ha guardat un mocador. Aquesta peça de roba, que es va integrar durant el procés de creació, és d’una companya de la militant, amb qui comparteixen l’oblit europeu tot i partir de mons antagònics.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.