Qüestiono, ergo soc

Si hem de fer cas del que diuen les con­tra­co­ber­tes, les sola­pes i les notes de premsa de les edi­to­ri­als, sem­bla que la poe­sia en català d’aquest començament de segle XXI està vivint un nou segle d’or, un moment en què la (quasi) excel·lència flo­reix i pre­do­mina com mai abans havia succeït; sem­bla que no tin­guem unes quan­tes poe­tes­ses i uns quants poe­tes extra­or­di­na­ris, sinó que (quasi) totes i tots ho són, que a l’Olimp o al Parnàs, com a la cabina dels Ger­mans Marx, (gai­rebé) no s’hi càpiga. Ho comen­tava, aquí mateix, Sam Abrams no fas pas gaire: no en fem un gra massa, sobre­tot negli­gint els seus pre­de­ces­sors?

Jaume Munar (Fela­nitx, Mallorca, 1982), amb el coratge dels teme­ra­ris, amb la teme­ri­tat dels corat­jo­sos, ha cre­gut oportú dir-hi la seva en el lli­bre El futur. Poe­sia de la inex­periència (AdiA Edi­ci­ons), tant pel que es refe­reix a aquesta pri­ma­vera poètica mira­cu­losa –“La publi­cació mas­siva i indis­cri­mi­nada de poe­sia en els últims anys s’ha venut com una mos­tra de la bona salut del gènere. Però [...] la torre literària que sem­bla que s’ha aixe­cat no és més que pol­se­guera”–, al tipus de poe­sia que s’està duent als altars –“situar el focus poètic en els sen­ti­ments i no en les cir­cumstàncies delata, com a mínim, una infla­mació del jo poètic”– com al mitjà que s’empra per dur-la-hi (i per arri­bar-hi): “La lite­ra­tura dels últims anys s’ha sub­su­mit de ple en la soci­e­tat de l’espec­ta­cle [i] reque­reix, en con­seqüència d’una com­parsa de show­mans i vedets que li ser­vei­xin de com­bus­ti­ble.”

Crec que el seu és un lli­bre –tot i que pot­ser és una mica massa categòric, atès que tan sols admet com a pos­si­ble o com a desit­ja­ble un tipus de poe­sia, el que ell ano­mena de la inex­periència i que jo ano­me­na­ria nietzsc­hi­ana, feta a cops de mar­tell– tan con­ve­ni­ent com neces­sari, atès que posa el dit a la nafra (en una de les nafres: en té unes quan­tes més), o més exac­ta­ment, tre­pitja l’ull (un dels ulls) de poll de la poe­sia cata­lana d’avui, adver­tint-nos del perill que suposa creure (massa) en els oasis sublims. Sobre­tot, perquè quan els Nar­ci­sos es miren en excés als seus estanys, cor­ren el risc d’aca­bar ofe­gant-se.

Aquells que cre­gueu que la funció dels que esti­mem la poe­sia (ja siguem lec­tors, escrip­tors o crítics) no és aplau­dir-la, amb els ulls clucs, gregària­ment (i acrítica­ment), sinó assa­bo­rir-la (i valo­rar-la) indi­vi­du­al­ment i, per tant, qüesti­o­nar-la quan cre­iem que s’ho mereix –que no és, la lite­ra­tura, com la filo­so­fia, la seva art bes­sona, una font d’inter­ro­gació o qüesti­o­na­ment per­petu?–, ja us podeu afa­nyar a lle­gir-lo.