Qüestiono, ergo soc

Si hem de fer cas del que diuen les contracobertes, les solapes i les notes de premsa de les editorials, sembla que la poesia en català d’aquest començament de segle XXI està vivint un nou segle d’or, un moment en què la (quasi) excel·lència floreix i predomina com mai abans havia succeït; sembla que no tinguem unes quantes poetesses i uns quants poetes extraordinaris, sinó que (quasi) totes i tots ho són, que a l’Olimp o al Parnàs, com a la cabina dels Germans Marx, (gairebé) no s’hi càpiga. Ho comentava, aquí mateix, Sam Abrams no fas pas gaire: no en fem un gra massa, sobretot negligint els seus predecessors?

Jaume Munar (Felanitx, Mallorca, 1982), amb el coratge dels temeraris, amb la temeritat dels coratjosos, ha cregut oportú dir-hi la seva en el llibre El futur. Poesia de la inexperiència (AdiA Edicions), tant pel que es refereix a aquesta primavera poètica miraculosa –“La publicació massiva i indiscriminada de poesia en els últims anys s’ha venut com una mostra de la bona salut del gènere. Però [...] la torre literària que sembla que s’ha aixecat no és més que polseguera”–, al tipus de poesia que s’està duent als altars –“situar el focus poètic en els sentiments i no en les circumstàncies delata, com a mínim, una inflamació del jo poètic”– com al mitjà que s’empra per dur-la-hi (i per arribar-hi): “La literatura dels últims anys s’ha subsumit de ple en la societat de l’espectacle [i] requereix, en conseqüència d’una comparsa de showmans i vedets que li serveixin de combustible.”

Crec que el seu és un llibre –tot i que potser és una mica massa categòric, atès que tan sols admet com a possible o com a desitjable un tipus de poesia, el que ell anomena de la inexperiència i que jo anomenaria nietzschiana, feta a cops de martell– tan convenient com necessari, atès que posa el dit a la nafra (en una de les nafres: en té unes quantes més), o més exactament, trepitja l’ull (un dels ulls) de poll de la poesia catalana d’avui, advertint-nos del perill que suposa creure (massa) en els oasis sublims. Sobretot, perquè quan els Narcisos es miren en excés als seus estanys, corren el risc d’acabar ofegant-se.

Aquells que cregueu que la funció dels que estimem la poesia (ja siguem lectors, escriptors o crítics) no és aplaudir-la, amb els ulls clucs, gregàriament (i acríticament), sinó assaborir-la (i valorar-la) individualment i, per tant, qüestionar-la quan creiem que s’ho mereix –que no és, la literatura, com la filosofia, la seva art bessona, una font d’interrogació o qüestionament perpetu?–, ja us podeu afanyar a llegir-lo.