El Sampere essencial

Màrius Sampere, un dels noms més rotunds de la poesia catalana actual, va morir ara fa set mesos. Tot i això, el poeta va tenir temps de revisar les galerades d’aquest nou llibre, que està cridat a convertir-se en una mena de testament de la seva obra, tan prolixa i rica.

Descodificacions (Proa) l’edició del qual és fruit de la feina rigorosa dels poetes Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte, aplega vuit llibres sencers, els que el mateix Sampere va beneir com a més representatius del seu corpus líric: des de L’home i el límit (1968) fins a Ens trobarem a fora (2006). En queden exclosos alguns títols que a mi em semblen magnífics, com ara La taula i les estrelles (1992).

“Sampere dibuixa –són paraules de Carles Duarte, que també és l’autor del pròleg– un retaule descarnat de l’ésser humà contemporani.” Clavat! Déu hi té un pes fonamental, en aquest retaule. Més ben dit, l’absència de Déu, perquè el poeta l’interpel·la molt sovint –i que amargament!–, però sempre rep la mateixa resposta: el silenci. L’existència humana, segons aquesta llei de poesia, sembla poc menys que un disbarat: “Ens neixen, ens moren” (en un vers molt més recent declarava: “Em moro a sobre”). I la poesia –poesia de la il·luminació– malda per “foradar la fosca”.

L’obra, la recerca d’aquesta bellesa transcendental, és una força obstinada contra el no-res, contra l’absurd de la nostra contingència. “Ara que és mai més”, escriu l’autor: la fórmula resulta més radical, i igual de desesperançada, que les dels dos títols tan reconeguts de Vinyoli. “Pare, el dolor no calia”, ens avisa en un altre vers. No calia: per això escriu.

L’obra de Màrius Sampere –feta d’imatges fulgurants, al·lucinades; la seva tossuda recerca de sentit– no deixarà de créixer. El testimoni impressionant d’algú que, després de guaitar l’univers, “ara ja sap que mai no dormirà”.