El Sampere essencial

Màrius Sam­pere, un dels noms més rotunds de la poe­sia cata­lana actual, va morir ara fa set mesos. Tot i això, el poeta va tenir temps de revi­sar les gale­ra­des d’aquest nou lli­bre, que està cri­dat a con­ver­tir-se en una mena de tes­ta­ment de la seva obra, tan pro­lixa i rica.

Des­co­di­fi­ca­ci­ons (Proa) l’edició del qual és fruit de la feina rigo­rosa dels poe­tes Car­les Duarte i Mireia Vidal-Conte, aplega vuit lli­bres sen­cers, els que el mateix Sam­pere va beneir com a més repre­sen­ta­tius del seu cor­pus líric: des de L’home i el límit (1968) fins a Ens tro­ba­rem a fora (2006). En que­den exclo­sos alguns títols que a mi em sem­blen magnífics, com ara La taula i les estre­lles (1992).

“Sam­pere dibuixa –són parau­les de Car­les Duarte, que també és l’autor del pròleg– un retaule des­car­nat de l’ésser humà con­tem­po­rani.” Cla­vat! Déu hi té un pes fona­men­tal, en aquest retaule. Més ben dit, l’absència de Déu, perquè el poeta l’inter­pel·la molt sovint –i que amar­ga­ment!–, però sem­pre rep la mateixa res­posta: el silenci. L’existència humana, segons aquesta llei de poe­sia, sem­bla poc menys que un dis­ba­rat: “Ens nei­xen, ens moren” (en un vers molt més recent decla­rava: “Em moro a sobre”). I la poe­sia –poe­sia de la il·lumi­nació– malda per “fora­dar la fosca”.

L’obra, la recerca d’aquesta bellesa trans­cen­den­tal, és una força obs­ti­nada con­tra el no-res, con­tra l’absurd de la nos­tra con­tingència. “Ara que és mai més”, escriu l’autor: la fórmula resulta més radi­cal, i igual de des­es­pe­rançada, que les dels dos títols tan reco­ne­guts de Vinyoli. “Pare, el dolor no calia”, ens avisa en un altre vers. No calia: per això escriu.

L’obra de Màrius Sam­pere –feta d’imat­ges ful­gu­rants, al·luci­na­des; la seva tos­suda recerca de sen­tit– no dei­xarà de créixer. El tes­ti­moni impres­si­o­nant d’algú que, després de guai­tar l’uni­vers, “ara ja sap que mai no dor­mirà”.