Un Dante més pròxim als nostres dies i més musical

Aquesta bella edició de la Comèdia de Dante amb pròleg, comentaris i traducció de José María Micó va ser un dels últims projectes que va acceptar Jaume Vallcorba en la seva brillant obra com a editor. Vallcorba havia recuperat per al seu catàleg la traducció catalana de Josep Maria de Sagarra i la també extraordinària Vida nova en versió de Manuel de Montoliu.

La de Micó és una superba edició, de la qual l’editora Sandra Ollo va explicar que havien utilitzat el millor paper en la història de l’editorial. Micó ha posat totes les eines com a poeta, filòleg i també músic per sumar-se a aquesta festa de la literatura que representa el viatge del mateix Dante als regnes d’ultratomba, un dels grans monuments de la cultura escrita. Micó ens ha acostat un text complex i subtil a través d’una llengua assequible i viva seguint la petjada de l’edició bilingüe que el poeta Ángel Crespo va realitzar per a Seix Barral en els anys setanta. Micó era conscient que a un clàssic se l’ha de traduir contínuament perquè es pugui copsar des de cada generació. Ho ha fet amb cura i amb els ulls ben esmolats per reproduir la música d’un home d’una altra època, que es va embrancar en un viatge amb Virgili que ha continuat vigent fins als nostres dies. Malgrat haver renunciat a la rima, Micó ha mantingut els elements mètrics, el decasíl·lab i el tercet, per assolir una musicalitat que converteix aquesta edició en una partitura. La reconstrucció m’ha recordat la catalana del valencià J.F. Mira, però buscant més els racons lírics i tota la virtualitat poètica, reconstruïda novament en una llengua moderna, quotidiana.

Vallcorba adorava Dante. La reconstrucció de Josep Maria Micó podria ser una forma de testament intel·lectual i literari.

Sempre en acció, sempre amb els arxius plens de tresors, Bob Dylan recupera amb el volum 14 de les seves The Bootleg Series algunes de les gravacions més intenses de la seva dilatada carrera. En diferents formats, More Blood, More Tracks ens acosta material descartat del disc Blood on the Tracks, treball culminant de la seva discografia, que molts aficionats i crítics consideren només comparable a Blonde on Blonde. Enmig dels discos que va fer amb The Band i immediatament abans de Desire, amb números u internacionals, Dylan veia naufragar el seu matrimoni amb cinc fills mentre la gent ballava amb alguns dels seus temes, fins i tot a les discoteques. Totes les cançons mereixerien la nostra atenció, però Idiot Wind i Tangled up in Blue són senzillament magistrals. Costa escoltar altres versions de clàssics, però el resultat d’aquest conjunt és estimulant.