Un munt d’estúpids
Fa gairebé tres anys, Donald Trump va guanyar les eleccions i se’ns va posar cara de babaus: “No pot ser.” Ja fa temps que en cada cita electoral a Europa ens quedem glaçats per la irrupció de partits xenòfobs. L’octubre d’aquest any, li va arribar el torn de triomfar a l’ultradretà Bolsonaro, al Brasil: aquest ja no ens va agafar tan per sorpresa, perquè ja començàvem a sospitar que tot és possible, però sí que ens ha deixat mig estabornits l’arrasada de Vox a Andalusia. Què està passant?
El filòsof Rob Riemen va per aquests mons alertant sobre l’auge del feixisme. Arcadia li ha publicat un llibret molt llegidor: Per combatre aquesta època, i en l’entrevista que li vaig fer al març a El Punt Avui li destacava una declaració ben contundent: “L’augment de l’estupidesa és aterridor.” Exacte.
No crec que fer una anàlisi en clau moral del que està passant ajudi. No és l’augment de la maldat ni de l’egoisme ni de l’odi. No és que el dimoni s’hagi apoderat del món. És l’augment de l’estupidesa, de la ignorància, de la manca de coneixement de l’altre el que està en voga. I la bona notícia és que això té solució.
És imprescindible defensar el bon periodisme, perquè és el medicament en contra d’aquests fanatismes incomprensibles. Dic incomprensibles perquè aquests partits els voten els mateixos que després en resulten perjudicats. És clarament un acte estúpid, donar-los suport. Com pot ser que les dones votin Bolsonaro? Com pot ser que els obrers aplaudeixin les contradiccions de Trump? Com pot ser que el poble andalús (los aceituneros altivos, que deia Miguel Hernández i canta Paco Ibáñez) es deixi convèncer per les falses promeses de Santiago Abascal? No es tracta només d’ignorància, sinó d’ignorància retroalimentada per les xarxes.
La gran cafrada ha estat confondre els tuits amb informació. És allò de només seguir els qui són de la teva corda i pensar que tothom és feminista, progressista i ecologista (en el meu cas) o que tothom està en contra dels gais, de la immigració i de la llibertat (en el cas d’un votant de Vox). Ens anem reafirmant en el que creiem i així anem demonitzant l’altre fins a convertir-lo en un alienígena, quan bé podria ser el veí de sota, que té el mateix dret a votar que nosaltres. Una de les funcions del periodisme és retratar la societat global de manera que sapiguem com som en grup, no només com és una part d’aquest grup, la que ens agrada.
Em podeu dir, però, que els usuaris de les xarxes són una minoria. Molts dels que han votat aquestes apostes extremes no han vist un tuit en sa vida. Val a dir que tampoc han llegit ni un diari ni miren les notícies. Com s’informen? Com combaten la pròpia estupidesa? No ho sé, però és evident que el discurs de la por es filtra dins les seves cases. El vot xenòfob és un vot d’algú que s’ha cregut que els de fora estan a punt d’envair-nos. A Factfulness, l’epidemiòleg Hans Rosling defensa la necessitat de vèncer aquest fatalisme a còpia de dades. En el llibre, que acaba d’editar La Campana, ens ofereix un munt de xifres que demostren que la immigració no és un problema, que és molt minoritària, gens criminal i necessària per cobrir llocs de treball. Per què no arriba aquest missatge? No es tracta de maldat, sinó de parar l’orella, i tots ho hem de fer perquè la plaga del fanatisme s’encomana.