Aquí no hi ha joc, només contrajoc

C om que el que jo he d’escriure aquí ha d’estar més o menys dins del ter­reny de l’art, però el que em mou i motiva és la política, apor­taré un exem­ple del cubisme o, si voleu, del fauve o de l’abs­tracció expres­si­o­nista plàstica per par­lar que a Cata­lu­nya, si volem la inde­pendència i, en con­seqüència, la república, és per poder dis­po­sar lliu­re­ment de les nos­tres capa­ci­tats cre­a­ti­ves sense haver de dema­nar permís ni con­sul­tar ningú. En pri­mer lloc, tre­ba­llem en català perquè és així com parla la terra on vivim, i així acaba par­lant tot­hom arreu del món quan fa un temps que viu i tre­ba­lla en un lloc. La prova, les suc­ces­si­ves defor­ma­ci­ons de l’anglès o del cas­tellà als dife­rents ter­ri­to­ris on s’ha impo­sat i implan­tat. [El xinès és únic en l’escrip­tura, però els del nord no ente­nen els del sud i els de l’est no ente­nen els de l’oest, així com els del mig tam­poc s’ente­nen entre ells; sim­ple­ment, con­vi­uen en un règim polític, ances­tral o actual, únic. Res més].

El cubisme es mani­festà perquè els artis­tes s’ado­na­ren que el que pin­ta­ven era l’atmos­fera local de la soci­e­tat domi­nant, quan el que volien era pin­tar el que veien, no el que sen­tien. Volien tenir un saber pun­tual de la impressió, no el sen­ti­ment. Cer­ca­ven un saber de les coses com si fos ciència; saber, tan­ma­teix, que per ser plàstic, rete­nia també entera la sen­si­bi­li­tat per­cep­tiva de l’obser­va­dor, no la comu­ni­cació inter­so­cial d’allò repre­sen­tat; que és el que s’ente­nia com a objec­ti­vi­tat, relat, social. L’evi­ta­ren Matisse, Picasso, Bra­que, Gris, etcètera.

A Cata­lu­nya volem crear segons el nos­tre tarannà, i per això no ens cal cap lli­gam. Quan hom és únic, és autèntic i uni­ver­sal. Que és quan la intel·ligència i la sen­si­bi­li­tat lliure dels altres s’ado­nen de l’apor­tació específica de qui d’aque­lla manera s’expressa i actua. Volem una república per ser lliu­res per deci­dir i que el res­pon­sa­ble assu­meixi de ple la volun­tat comu­nitària. Amb això, la nos­tra apor­tació serà lliure i podrà for­mar part de l’uni­ver­sal mer­cat ideològic i mer­can­til (marke­ting i merc­han­di­sing). No volem ser euro­peus o uni­ver­sals perquè som espa­nyols, sinó perquè som cata­lans, que és així com ens expres­sa­rem com cal, sense adul­te­ra­ci­ons i apor­tant el que podem i hem d’apor­tar a aquest món en què vivim. No volem ser depen­dents de ningú, sinó col·labo­ra­dors de tot­hom; però com ho són els autèntics, els que fan història real, la que ara en diem glo­ba­lit­zació, que recull posi­ti­va­ment tot l’inte­gra­ble com ho expressa matemàtica­ment l’hiper­bo­loide (figura geomètrica, per cert, molt tre­ba­llada per Gaudí), que ens per­met pene­trar, per ara, en les expli­ca­ci­ons més con­gru­ents del com­plex dels nos­tres glo­bals i uni­ver­sals conei­xe­ments de tot tipus. Tal com ja ens va adver­tir Poin­caré, la geo­me­tria no enco­ti­lla, sinó que ser­veix per rao­nar noves expli­ca­ci­ons pos­si­bles.

Nosal­tres volem viure, crear i desen­vo­lu­par sense con­ta­mi­na­ci­ons espúries les nos­tres capa­ci­tats; no volem fer la punyeta –el con­tra­joc, des­truir– a ningú.