La marmita de’n Santos
Poc –o res- sabem de la recepta que aquell venerable druida va fer servir per cuinar la poció màgica que, per accident, es va acabar bevent el bo d’Obèlix. Sí que coneixem, però, les delicioses conseqüències de la seva fórmula secreta. Fos el que fos allò que el bruixot va combinar amb mestratge tel·lúric, mai li podrem estar prou agraïts pels grans moments que ens ha fet viure. El mateix agraïment és el que cal dispensar als responsables de L’Auditori per seguir entossudits, temporada rere temporada, a cuinar-nos les propostes del cicle Escenes. Receptes a foc lent en una marmita on bull l’experimentació, el risc artístic i la recerca dels límits. Ingredients condimentats per singularitat, excepcionalitat i màgia. I és que són poques -ben poques, reconeguem-ho!- les ocasions en què un espectacle és concebut des d’un vessant transdisciplinari capaç de transformar l’escena combinant música, dansa i arts plàstiques, en un espai poètic. I són igualment poques –ben poques- les ocasions en què el talent, sincronitzat i perfectament alineat, es comporta de manera independent per composar, a mesura que avança l’espectacle, una harmoniosa coral de veus.
Frederic Amat, Cabo San Roque i La Veronal han unit i fusionat esforços i inspiració per crear, plegats, RRR. Tant talent creatiu en escena només podia donar lloc a una criatura capaç de generar paisatges expressius amb què viatjar fins a indrets màgics. La pulsió del gest emancipador d’Amat, que es lliura en un linòleum blanc que reverbera en l’escena, confabula amb els sons electrònics de Cabo San Roque, alguns dels quals són emesos per un conjunt d’artefactes configurats amb objectes trobats; escultures sonores que desprenen l’alè de les cultures primitives inspiradores d’alguns dels moviments d’avantguarda del segle XX.
L’atzar i la intuïció, trets inherents a la plàstica d’Amat i de Cabo San Roque, ens permeten albirar la multidisciplinària i càustica avantguarda performística de Carles Santos i Joan Brossa. No és casual que hagin treballat el so i la forma de la lletra r que conté el títol de l’espectacle sota maneresdiferents que abracen la poesia fonètica i visual. Amat i els representants de Cabo San Roque -Laia Torrents i Roger Aixut-, reciten la sonoritat d’aquesta consonant en un exercici d’inconfusible empremta dadaista, en què, com al Cabaret Voltaire de Zuric, l’experimentació defuig tot obstacle.
Al bell mig de l’escenari, el traç imperant del pintor empresona tots i cadascun dels moviments del ballarí, Jon López. Gàbies, cel·les, portes tapiades, però també obertures des de les quals prendre el vol, permeten que el virtuosisme de l’integrant de La Veronal es comporti com un autòmat amb paroxismes d’ocell..RRR és un espectacle que dona la raó al visionari Carles Santos, que va ser capaç de coure en la marmita escènica totes les disciplines i passions que el van commoure