La marmita de’n Santos

Poc –o res- sabem de la recepta que aquell vene­ra­ble druida va fer ser­vir per cui­nar la poció màgica que, per acci­dent, es va aca­bar bevent el bo d’Obèlix. Sí que conei­xem, però, les deli­ci­o­ses con­seqüències de la seva fórmula secreta. Fos el que fos allò que el brui­xot va com­bi­nar amb mes­tratge tel·lúric, mai li podrem estar prou agraïts pels grans moments que ens ha fet viure. El mateix agraïment és el que cal dis­pen­sar als res­pon­sa­bles de L’Audi­tori per seguir entos­su­dits, tem­po­rada rere tem­po­rada, a cui­nar-nos les pro­pos­tes del cicle Esce­nes. Recep­tes a foc lent en una mar­mita on bull l’expe­ri­men­tació, el risc artístic i la recerca dels límits. Ingre­di­ents con­di­men­tats per sin­gu­la­ri­tat, excep­ci­o­na­li­tat i màgia.  I és que són poques -ben poques, reco­ne­guem-ho!- les oca­si­ons en què un espec­ta­cle és con­ce­but des d’un ves­sant trans­dis­ci­pli­nari capaç de trans­for­mar l’escena com­bi­nant música, dansa i arts plàsti­ques, en un espai poètic. I són igual­ment poques –ben poques- les oca­si­ons en què el talent, sin­cro­nit­zat i per­fec­ta­ment ali­neat, es com­porta de manera inde­pen­dent per com­po­sar, a mesura que avança l’espec­ta­cle, una har­mo­ni­osa coral de veus.

 Fre­de­ric Amat, Cabo San Roque i La Vero­nal han unit i fusi­o­nat esforços i ins­pi­ració per crear, ple­gats, RRR. Tant talent cre­a­tiu en escena només podia donar lloc a una cri­a­tura capaç de gene­rar pai­sat­ges expres­sius amb què viat­jar fins a indrets màgics.  La pulsió del gest eman­ci­pa­dor d’Amat, que es lliura en un linòleum blanc que rever­bera en l’escena, con­fa­bula amb els sons electrònics de Cabo San Roque, alguns dels quals són eme­sos per un con­junt d’arte­fac­tes con­fi­gu­rats amb objec­tes tro­bats; escul­tu­res sono­res que des­pre­nen l’alè de les cul­tu­res pri­mi­ti­ves ins­pi­ra­do­res d’alguns dels movi­ments d’avant­guarda del segle XX.   

L’atzar i la intuïció, trets inhe­rents a la plàstica d’Amat i de Cabo San Roque, ens per­me­ten albi­rar la mul­ti­dis­ci­plinària i càustica avant­guarda per­formística de Car­les San­tos i Joan Brossa. No és casual que hagin tre­ba­llat el so i la forma de la lle­tra r que conté el títol de l’espec­ta­cle sota mane­res­di­fe­rents que abra­cen la poe­sia fonètica i visual. Amat i els repre­sen­tants de Cabo San Roque -Laia Tor­rents i Roger Aixut-, reci­ten la sono­ri­tat d’aquesta con­so­nant en un exer­cici d’incon­fu­si­ble empremta dada­ista, en què, com al Caba­ret Vol­taire de Zuric, l’expe­ri­men­tació defuig tot obs­ta­cle.

Al bell mig de l’esce­nari, el traç impe­rant del pin­tor empre­sona tots i cadas­cun dels movi­ments del ballarí, Jon López. Gàbies, cel·les, por­tes tapi­a­des, però també ober­tu­res des de les quals pren­dre el vol, per­me­ten que el vir­tu­o­sisme de l’inte­grant de La Vero­nal es com­porti com un autòmat amb paro­xis­mes d’ocell..RRR és un espec­ta­cle que dona la raó al visi­o­nari Car­les San­tos, que va ser capaç de coure en la mar­mita escènica totes les dis­ci­pli­nes i pas­si­ons que el van com­moure