VOLS VENIR, TU, RABADÀ?
Els pastorets, provinents de les antigues representacions de pastors de l’edat mitjana, han entrat en el segle XXI ben vius, convertits en un gènere còmic i costumista que fa de porta d’entrada al teatre a futurs actors professionals i al públic infantil, que amb els anys serà consumidor dels espectacles escènics
-
VOLS VENIR, TU, RABADÀ? Arxiu. -
VOLS VENIR, TU, RABADÀ? Arxiu. -
Aquesta peça tradicional ha estat escola de teatre per a actors, maquilladors, escenògrafs, il·luminadors... i també per al públic. En la imatge, els pastorets de l’Espluga de Francolí PEP TORRES. -
Una representació dels pastorets, a l’Espluga de Francolí PEP TORRES.
Per les dates de Nadal, a la missa de matines, després anomenada missa del gall, s’hi feien representacions hagiogràfiques per explicar el naixement de Jesús, però a partir del concili de Trento (1545-1563) aquestes representacions es van prohibir. Va ser llavors quan el poble es va apropiar de tots aquests relats i els va continuar representant fora dels llocs de culte.
Durant el segle XVI, les cultures europees van donar suport als grans dramaturgs i teatres del seu temps, és així com va néixer el teatre elisabetià, el segle d’or espanyol, la comèdia italiana, el classicisme francès… A Catalunya, però, mancada de suport estatal i per tant sense possibilitat de crear un teatre nacional, va ser la festa participativa i l’espectacle popular, generalment de temàtica religiosa, el que va donar continuïtat ininterrompudament a l’activitat dramàtica. Vet aquí, doncs, per què els pastorets són un fenomen singular i particular a tot Europa, una mostra vivíssima del que significa el teatre amateur, el teatre social, el teatre comunitari i, sobretot, el teatre popular, que, com deia Xavier Fàbregas, es tracta “de tot allò que produeix el poble d’una manera desinteressada i amateur i del qual alhora és l’espectador”. Un valor patrimonial que gaudeix de molt bona salut, també, en aquest primer quart del segle XXI.
L’historiador Héctor López cita una de les primeres referències documentals dels pastorets, que data del 24 de març del 1678 al Registrum Communium de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, on hi ha el decret de prohibició per representar els pastorets, signat pel mateix bisbe. I Joan Giménez Blasco, un altre historiador, cita un document de l’11 de febrer del 1721, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on es troba una sol·licitud de permís per a les representacions de pastorets a Mataró.
El primer manuscrit el trobem datat a Mataró, l’any 1776, conté els pastorets més antics de Catalunya i està guardat a l’Arxiu de Santa Maria. Es tracta d’un text dramàtic Lo acte del naxament del niño Jesús, altrament anomenat los pastorets. És un text escrit en castellà amb les acotacions en català i signat per Manuel Verdaguer.
Miquel Saurina va ser qui l’any 1887 va donar pas als pastorets moderns amb el text Los pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist. I va ser a partir d’aquest text quan va començar la proliferació de textos i versions que ha arribat fins als nostres dies. L’any 1891, Frederic Soler, Pitarra, va escriure El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga (que es va publicar el 1901), i Ramon Pàmies, l’any 1903, va signar L’estel de Natzaret. Ara bé, qui va aconseguir un gran èxit com a dramaturg va ser Josep Maria Folch i Torres, que el 1916 va publicar Els pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús, amb Lluquet i Rovelló de parella de pastors. Lluís Millà va escriure el 1930 El naixement de Jesús, o els pastorets catalans, amb Borrego i Carquinyoli fent de protagonistes. Francesc d’Assís Picas va escriure l’any 1954 La flor de Nadal. De textos, adaptacions i versions n’hi ha tantes com representacions. L’apropiament popular ha fet que els pastorets no siguin només d’un autor de literatura dramàtica, el poble els ha fet seus i més aviat són del municipi. Així parlem dels pastorets de Calaf, dels de Girona, dels de Mataró, dels de l’Ametlla de Merola, del Vendrell… La llista no s’acabaria. Es tracta de la peça escènica més representada a Catalunya. Per damunt de tot, però, els pastorets són la primera pràctica escènica per a molts actors i actrius professionals, la primera escola de teatre i la primera escola d’espectadors.
L’estructura dramàtica està basada en tres grans eixos/actes: en el primer hi trobem Josep i Maria fugint, buscant asil, buscant casa i, finalment, el naixement de Jesús. En el segon apareixen les lluites entre el bé i el mal, els àngels i els dimonis (no podem oblidar l’efecte alliçonador d’aquestes representacions). I en el tercer, el sainet popular, una parella de pastors (l’espavilat i el babau), dos arquetips teatrals que a través de cuplets i corrandes fan crítica satírica i còmica dels esdeveniments de l’actualitat de la vida quotidiana del municipi i del país.
Tots els oficis teatrals han excel·lit en les representacions dels pastorets: els escenògrafs amb els decorats de paper pintat, els rompiments i els forillos penjats; els tramoistes accionant els mecanismes de la trapa de l’escenari per fer aparèixer i desaparèixer Satanàs i Llucifer cap a l’infern, cap a les calderes d’en Pere Botero; els maquilladors, especialistes en la caracterització dels personatges, ara fins i tot maquillen usant l’aerògraf; els dissenyadors gràfics i il·lustradors poden explicar la història del cartellisme a través dels pastorets, i fins i tot l’apuntador, una figura que ha desaparegut de la representació teatral (com també ho ha fet el coverol), però que encara podem trobar “entre caixes” en alguna representació de pastorets, i tants d’altres…
No cal dir que es tracta d’una representació en què participa gent de totes les edats, també bebès. Aquest és el motiu que fa que pertinença i identitat donin com a resultat la singularitat d’aquest esdeveniment teatral en cada municipi de Catalunya.
Escola d’actors, i de públic
w Sergi López, segurament l’actor més internacional d’aquest país, va començar fent els pastorets de Vilanova i la Geltrú. Allà es va trobar Toni Albà i altres nois que, en créixer, es van convertir en professionals del teatre, la televisió i el cinema. Els pastorets han estat, sobretot fora de Barcelona, la porta d’entrada al teatre de molts futurs professionals. També és una escola de públic. Els pastorets són sovint el primer espectacle de teatre professional que veuen els infants, es repeteixen any rere any, i els poden inocular el virus del teatre perquè, quan siguin més grans, s’obrin a altres espectacles.
Pastorets sense Francesc Picas
w Els pastorets d’aquest 2018 arriben amb dol. El mes de juliol va morir Francesc d’Assís Picas i Pons, un dels darrers autors dels textos clàssics dels pastorets. Picas va escriure La flor de Nadal, subtitulat com Els Pastorets de l’Ametlla de Merola. El va escriure a mitjan del segle XX i se’l considera un text modern, que va marcar un gir en les dramatúrgies més tradicionals del gènere dels pastorets. Picas hi va introduir detalls de la història sagrada clàssica i l’espera de l’arribada del Messies per part del poble jueu, sense apartar-se de les pautes del teatre còmic i costumista del gènere, farcit amb el cançoner popular nadalenc català. La Generalitat va concedir a aquest espectacle la Creu de Sant Jordi l’any 2007.
Picas va recollir i modernitzar el llegat d’un gènere nascut durant l’edat mitjana, provinent dels drames religiosos sobre l’adoració dels pastors que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal. A finals del segle XIX, van aparèixer els primers textos teatrals. El primer, de Miquel Saurin, publicat el 1887. Després, Fredric Soler, Pitarra, l’any 1901, fins a arribar als més populars, de Ramon Pàmies, el 1903, i Josep Maria Folch i Torres, el 1916.