Una veritat que supera el realisme

Sixto Paz cons­tru­eix la seva tra­jectòria a par­tir d’obres amb una forta càrrega emo­tiva, desit­jant sem­pre un futur millor (per­so­nal i col·lec­tiu) i amb una forta iro­nia i empa­tia. Ara torna a redós de Dun­can Mac­Mi­llan (Pul­mons) amb una peça que busca el con­trast de les face­tes vitals. Si en l’ante­rior Mac­Mi­llan els pro­ta­go­nis­tes dis­cu­tien la con­veniència de tenir un fill, ara és Pau Roca qui ima­gina un pano­rama molt mar­cat per l’eufòria i, sobre­tot, per la depressió de la mare. El pri­mer intent de suïcidi es con­ver­teix en un motor per a un nen de 7 anys per cons­truir una llista de coses excep­ci­o­nals, de raons per viure. Són ina­ca­ba­bles. Només cal tenir els ulls ben oberts i el cor dis­po­sat a escol­tar-les. La posada en escena és par­ti­cu­lar, perquè l’actor s’envolta del públic i el con­vida a par­ti­ci­par. La capa­ci­tat de seducció per­so­nal de Pau Roca fa la resta. Tot­hom entra al joc, un punt naïf, però que tras­llada un som­riure a tots els espec­ta­dors. La catarsi arriba a la pla­tea, i al públic li agrada tro­bar l’ori­gi­na­li­tat d’aquesta llista que va madu­rant a mesura que el nen creix, s’ena­mora i per­cep un cert aire taci­turn que sem­bla que és l’ombra de la mare. Sem­pre hi ha una sen­sació de culpa per la depressió de la mare i d’angúnia pel fet que ell pugui repe­tir la tris­tor pro­funda de la seva pro­ge­ni­tora. El mateix per­so­natge, però, refusa aquesta sen­sació, acon­se­llat pels estu­dis. S’empipa amb el roman­ti­cisme des­es­pe­rat, però ell el viu des d’un ves­sant molt més bri­llant, opti­mista, evi­tant la tràgica mort. Fins i tot en aquest cas de dolor pel suïcidi d’una per­sona esti­mada saben tro­bar les parts pre­ci­o­ses del record, els moments d’eufòria, de vita­li­tat extrema de la mare i la família. I amb aque­lla nostàlgia espe­rançada recons­tru­ei­xen les vides fràgils, apedaçades, amb una carícia i les ganes que la llista de coses excep­ci­o­nals creixi expo­nen­ci­al­ment.

El com­bat sense trin­xera de José y sus Her­ma­nas (Los ban­cos rega­lan sandwic­he­ras y cho­ri­zos) res­sona en aquesta peça. No és d’estra­nyar, perquè com­par­tei­xen equip artístic i mirada desin­hi­bida. És un retrat cruel i sarcàstic de la volun­tat impos­si­ble de cons­truir un món millor. Res­pon des de l’impuls més directe a una tonada simi­lar a la d’Una lluita cons­tant. Ho fan amb un for­mat que sobre­posa imat­ges cap­ti­va­do­res, impac­tants, pro­vo­ca­do­res, amb un text de fons o sobre la pan­ta­lla que remet a la para­doxa de voler ser per­fecte i no tro­bar l’acadèmia on ense­nyin a ser-ho. És impos­si­ble. Ara bé, la radi­ca­li­tat i l’ide­a­lisme s’entes­ten a pen­sar que hi ha d’haver un camí. Por­tar al límit una veri­tat, fins a les últi­mes con­seqüències, implica aca­bar en el ridícul. I això ho fa veure la resta de la soci­e­tat, o un mateix, quan es troba un mirall al davant.

El mun­tatge es va començar a tre­ba­llar a l’entorn de l’1-O. Hi havia molta ràbia que calia cana­lit­zar. I molta sen­sació que el canvi radi­cal era pos­si­ble. Un any després, hi ha una certa sen­sació de frus­tració, narcòtica, que ha ador­mit el clam “els car­rers seran sem­pre nos­tres”. Com en tot ide­a­lisme, però, hi ha una idea que es manté latent, que espera tro­bar un nou espai on escla­tar. La tar­dor calenta que s’espe­rava, no ha arri­bat, però l’ideal segueix pun­xant cos endins, inte­ri­o­rit­zant i bus­cant una nova forma. Avui se sap que la Tran­sició va ser fallida. I no es per­metrà que aquesta idea impo­sada con­tinuï. Sigui com sigui: rei­vin­di­cant el rosa, des­co­brint noves for­mes i acti­tuds que la majo­ria de la soci­e­tat podrà con­si­de­rar ofen­si­ves, fent escarni dels bancs (una altra vegada), de la monar­quia o de Mari­ano Rajoy (Sánchez va acce­dir al govern per una moció de cen­sura poste­rior i no té lloc en aquest qua­dre devas­ta­dor i alhora de forta rebel·lia). Les màqui­nes d’aspi­rar Roomba es bara­llen entre si per atra­par l’última molla de pa. I no s’ado­nen que hi ha qui té una impu­ni­tat i una fam sense límits, qui des­a­pro­fita els recur­sos obs­ce­na­ment. Més enllà del símbol i de l’ide­a­lisme hi ha la política del dia a dia. Quan les veïnes dei­xin de dis­cu­tir entre elles i s’orga­nit­zin per tro­bar un nou estat social, hi haurà la uto­pia. Men­tres­tant, queda l’anar fent, amb les con­tra­dic­ci­ons pròpies i gru­pals. Cal seguir bus­cant la neces­si­tat de defi­nir i posi­ci­o­nar-se vigi­lant que les màximes sim­plis­tes no s’adeqüin a cap veri­tat tras­lla­da­ble al món real. Vivim un con­su­misme de low cost; apre­ciem viure una slow­life, però som incapaços d’abai­xar el ritme per­so­nal ni de tro­bar meca­nis­mes que soci­al­ment ten­dei­xin a la justícia mun­dial.

El conte trist de Phi­lippe Clau­del enco­ratja. Recon­ci­lia amb els homes, tot i la gri­sor, les pudors i la misèria que s’insi­nua al vol­tant del senyor Linh. Ell té un àngel. I Lluís Homar, amb la direcció sen­si­ble de Guy Cas­si­ers, el sap des­criure com qui bufa pol­sim i visi­bi­litza un fil de llum, que sus­tenta la huma­ni­tat. Es trans­met per un cor­rent con­tinu. Se surt acla­pa­rat i mig flo­tant d’opti­misme, tot i la tris­tesa del qua­dre. La ima­gi­nació és l’últim racó que uti­litza l’home per refu­giar-se.

Homar i Cas­si­ers lle­gei­xen els pas­sat­ges amb la veu ten­dra que s’uti­lit­za­ria per nar­rar una ron­da­lla a la vora del foc, però en comp­tes de la flama, una gran pan­ta­lla en blanc i negre aporta la màgia dels espe­tecs de les bra­ses. Homar es torna a ves­tir de dife­rents per­so­nat­ges (prin­ci­pal­ment, el nar­ra­dor, Linh, i el vidu que li parla al banc) amb un codi també ben sim­ple i sense neces­si­tat de trans­mu­tar la veu (repe­tint la jugada de Terra baixa). Ell mateix cons­tru­eix l’espai i ela­bora el so (que suma en loop la par­ti­tura de sorolls per evi­den­ciar el caos de la ciu­tat).

La història, d’una can­di­desa extrema, narra com un avi agafa en braços la seva neta (que se salva mira­cu­lo­sa­ment d’una bomba que mata els seus pares) i deci­deix aga­far un vai­xell i exi­liar-se. Ella, Sang Diû, mai es queixa, tot i ser una cri­a­tura de set­ma­nes. Passa a ser el motor de la seva vida. Accepta que l’avi con­versi amb aquell home, tot i que en cap moment cap dels dos arribi a enten­dre ni una paraula del que diu l’altre(més que el “Bon dia”, en tot cas). Mal­grat tot for­gen una amis­tat que mou mun­ta­nyes. Con­nec­ten. Es neces­si­ten. S’aju­den des de la inca­pa­ci­tat de comu­ni­car-se. El som­riure i una mà a l’espat­lla són ele­ments que gene­ren con­fiança, que donen llum a dues vides a les aca­ba­lles amb una gran tris­tor a dins.

Homar és un mes­tre de les pau­ses i de l’ento­nació. Dels ges­tos pre­ci­sos. Ara, amb Cas­si­ers, està acom­pa­nyat d’una altra paleta de mati­sos escènics (el joc de càmeres sub­til) i la pan­ta­lla, que evoca la inca­pa­ci­tat d’enten­dre algú en un país que no pot esti­mar (no té olor, els noms no tenen sig­ni­fi­cat, els cot­xes són inces­sants...), però que l’observa. El pas­seig cos­tant de les infer­me­res, l’ordre en una residència d’avis, la presència de la mul­ti­tud, amb la qual no sap com comu­ni­car-se... com a amenaça.

L’obra de Joan Vázquez (que va mera­ve­llar amb l’íntim bio­pic de Paquito Fore­ver i que ara fa un pas més cap al risc) es mereix molta vida. Perquè com­mou, con­vida a pal­par la inti­mi­tat de la sole­dat i la com­par­teix, mirant, de fit a fit, els espec­ta­dors en un espai tan per­so­nal com és El Maldà. La il·lumi­nació ofe­reix sor­pre­ses i la gespa (si no surt de sota les llam­bor­des) sí que acaba aflo­rant en aquest racó poètic i de fina incisió de bis­turí.

La dra­matúrgia de Vázquez (actor i apas­si­o­nat del poeta ame­ricà Walt Whit­man) i Víctor Álvaro (direc­tor i àvid lec­tor de Lorca) acon­se­gueix tro­bar res­sons dels dos poe­tes. Ho fa amb un espai con­cep­tual, ambigu, amb un tul que, ini­ci­al­ment, fun­ci­ona de sepa­ració (com si fos la llum i la seva ombra o les ones expan­si­ves quan es pica a l’aigua) i amb una música que, com una tor­ren­tera inqui­eta i juga­nera, dringa pels racons, fent un coixí, tou o esquerp, que sem­pre sap posar la tem­pe­ra­tura ade­quada de l’ins­tant.És molt arris­cat fer un espec­ta­cle a par­tir dels ver­sos de dos poe­tes. Més quan les bio­gra­fies dels dos són nebo­des (tenen una vida paral·lela, una certa sem­blança en la manera de viure i escriure el poema, però hi ha unes dècades de sepa­ració entre la poe­sia metafòrica i natu­rista de Whit­man i la fos­cor de Lorca en una Nova York on no tro­bava la ins­pi­ració) perquè la fusió pot ser molt arti­fi­ci­osa. Sense expli­car gaire res (només algu­nes veus en off de, per exem­ple, una entre­vista en què Lorca finta les pre­gun­tes pro­vo­ca­do­res sobre Dalí i Buñuel que, segons ell, l’aca­ba­ven de ridi­cu­lit­zar al curt El perro anda­luz) el públic entén quan és Lorca (en el cas­tellà ori­gi­nal) i quan és el vers llu­minós i espe­rançador de Whit­man (traduït al català). El viatge de Lorca a Nova York va des de sen­tir-se atra­fe­gat per cai­mans, dracs i coco­drils enmig de Man­hat­tan, la borsa, els jueus i els gra­ta­cels fins a començar a res­pi­rar arran de la tro­ba­lla d’una pare­lla amb un cubà en un pub amb música jazz. Whit­man, en canvi, arrenca des de l’emoció de sen­tir-se part de la vida a una part més fosca, com si fos menys comprès. I res­pon al clam des­es­pe­rat “No qui­ero que me enti­er­ren” de l’obra de tea­tre d’Así que pasen cinco años de Lorca.

Whit­man i Lorca són una baula del que és la sen­si­bi­li­tat dels humans. L’un és fill artístic de l’altre, i vice­versa. Perquè (com arrenca l’espec­ta­cle) tot forma part de la vida. I la natura té sen­tit si es mira el pas­sat i es pro­jecta cap al futur.