La intuïció impacientada de George Steiner

Al llarg de la seva colossal aventura intel·lectual, George Steiner (París, 1929) ha sobreviscut a l’holocaust, però també als ismes que van sacsejar el món. Quan se li va preguntar quin era l’objectiu de la seva obra, va afirmar entre dubtes que la poètica, la metafísica i la política. En definitiva, la condició tràgica de la vida humana. Alguns el seguim des de començament dels anys setanta, quan Extraterritorial ens va remoure la manera d’interpretar el llenguatge diàfanament, lluny dels incomprensibles estructuralistes. Steiner ha postulat, com la tragèdia, sobre l’existència de l’indissoluble, les preguntes sense resposta, i ho ha fet sense cap altra ambició que conquerir una cita, una apreciació sobre el canvi de color del cel, sobre la vida animada pels llibres.

Dins d’aquest context, fràgil i suggestiu, Errata, que reedita Arcàdia, és una conclusió. Un llibre que, tal com destaca l’autor, és, al costat d’Els llibres que no he escrit i Fragments (d’un pergamí malmès pel foc), la trilogia amb què ha fet examen de la seva vida.

Errata és una poètica i també un dic contra la barbàrie política i la servitud tecnocràtica: “La meva convicció que l’actual triomf de la teoria en el discurs literari, històric i sociològic és un autoengany, que representa una actitud de feblesa enfront del prestigi de les ciències, es remunta a aquells irreductibles escuts d’armes absolutament individuals que em van trasbalsar i inquietar aquell estiu del 1936.” El descobriment de l’heràldica del nen va coincidir amb el pitjor episodi del món modern: l’ascensió del totalitarismes i l’horror. Avui aquesta Errata se’ns presenta tan suggestiva com els grans llibres literaris de pensament de D’Ors i Ortega y Gasset.

Explica Marcin Wasilewski que quan tenia 13 anys, una tarda, sortint de l’escola per anar a casa, va descobrir en una botiga un vídeo de Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette. Es va passar un any escoltant-lo cada dia. La fascinació per les balades de Jarrett l’han convertit en un dels seus deixebles més inspirats, més poètics i romàntics en el moment d’acariciar el piano. En el seu nou disc, amb el trio històric que forma amb Slawomir Kurkiewicz i Michal Miskiewicz, afina més que mai. El trio polonès –ja en la quarantena– té una alegria rítmica que s’acosta a la visió de Pat Metheny de la dècada dels vuitanta. Wasilewski ha parlat de la sinceritat dels solos de Jarrett i del seu sentit llibertari de fer el que li dona la gana. El jazz omple cadascuna de les sis peces del directe, des de les pròpies als sensacionals covers de Herbie Hancock i The Police.