La intuïció impacientada de George Steiner

Al llarg de la seva colos­sal aven­tura intel·lec­tual, George Stei­ner (París, 1929) ha sobre­vis­cut a l’holo­caust, però també als ismes que van sac­se­jar el món. Quan se li va pre­gun­tar quin era l’objec­tiu de la seva obra, va afir­mar entre dub­tes que la poètica, la metafísica i la política. En defi­ni­tiva, la con­dició tràgica de la vida humana. Alguns el seguim des de començament dels anys setanta, quan Extra­ter­ri­to­rial ens va remoure la manera d’inter­pre­tar el llen­guatge diàfana­ment, lluny dels incom­pren­si­bles estruc­tu­ra­lis­tes. Stei­ner ha postu­lat, com la tragèdia, sobre l’existència de l’indis­so­lu­ble, les pre­gun­tes sense res­posta, i ho ha fet sense cap altra ambició que con­que­rir una cita, una apre­ci­ació sobre el canvi de color del cel, sobre la vida ani­mada pels lli­bres.

Dins d’aquest con­text, fràgil i sug­ges­tiu, Errata, que ree­dita Arcàdia, és una con­clusió. Un lli­bre que, tal com des­taca l’autor, és, al cos­tat d’Els lli­bres que no he escrit i Frag­ments (d’un per­gamí malmès pel foc), la tri­lo­gia amb què ha fet exa­men de la seva vida.

Errata és una poètica i també un dic con­tra la barbàrie política i la ser­vi­tud tec­nocràtica: “La meva con­vicció que l’actual tri­omf de la teo­ria en el dis­curs lite­rari, històric i sociològic és un auto­en­gany, que repre­senta una acti­tud de feblesa enfront del pres­tigi de les ciències, es remunta a aquells irre­duc­ti­bles escuts d’armes abso­lu­ta­ment indi­vi­du­als que em van tras­bal­sar i inqui­e­tar aquell estiu del 1936.” El des­co­bri­ment de l’heràldica del nen va coin­ci­dir amb el pit­jor epi­sodi del món modern: l’ascensió del tota­li­ta­ris­mes i l’hor­ror. Avui aquesta Errata se’ns pre­senta tan sug­ges­tiva com els grans lli­bres lite­ra­ris de pen­sa­ment de D’Ors i Ortega y Gas­set.

Explica Mar­cin Wasi­lewski que quan tenia 13 anys, una tarda, sor­tint de l’escola per anar a casa, va des­co­brir en una botiga un vídeo de Keith Jar­rett, Gary Pea­cock i Jack DeJoh­nette. Es va pas­sar un any escol­tant-lo cada dia. La fas­ci­nació per les bala­des de Jar­rett l’han con­ver­tit en un dels seus dei­xe­bles més ins­pi­rats, més poètics i romàntics en el moment d’aca­ri­ciar el piano. En el seu nou disc, amb el trio històric que forma amb Slawo­mir Kurki­ewicz i Mic­hal Miski­ewicz, afina més que mai. El trio polonès –ja en la qua­ran­tena– té una ale­gria rítmica que s’acosta a la visió de Pat Met­heny de la dècada dels vui­tanta. Wasi­lewski ha par­lat de la sin­ce­ri­tat dels solos de Jar­rett i del seu sen­tit lli­ber­tari de fer el que li dona la gana. El jazz omple cadas­cuna de les sis peces del directe, des de les pròpies als sen­sa­ci­o­nals covers de Her­bie Han­cock i The Police.