Dr. Jekyll i Mr. Hyde

De la professora universitària i escriptora Núria Perpinyà (Lleida, 1961), el seu col·lega Enric Bou va apuntar que tenia una “escriptura magmàtica” i un altre, Vicens Pagès, que la seva temàtica “helicoïdal” exigia una documentació ingent. I com que d’això ja fa els anys d’una generació, l’artefacte formal d’I, de sobte, el paradís em porta a afirmar que aquells apunts ja ens la caracteritzaven com una novel·lista clàssica.

No s’esverin, que no es tracta d’un afalac amb factura, perquè els recomano una novel·la que no m’agrada. I no cal fer-ne escarafalls, tampoc: d’un crític, el gust té tan poc pes com la valoració de qualsevol realització humana pel tema que tracta. Si els en recomano la lectura és perquè fins i tot el centenar de pàgines que hi trobo sobreres es llegeixen sense la sensació de perdre el temps a la palla.

L’obra va d’uns addictes a la connexió informàtica ingressats en una clínica per desengarxar-se’n, que es troba a prop del mateix refugi i serralada muntanyenca de l’anterior novel·la, i més aconseguida, de l’autora. És mitjançant les veus d’una metgessa i d’una malalta que seguim en directe què fan i què pensen al llarg de 38 capítols dedicats a permetre’ns identificar cap a les darreres pàgines la bipolaritat d’on surten. Es tracta d’un Dr. Jekyll i Mr. Hyde modern, amb la química bescanviada per l’addicció informàtica i, els crims, per l’onanisme psicosomàtic. Entremig, uns tuits com el corifeu d’una comèdia grega ens interrompen les escenes.

El temps del relat és un estiu; el de la història de l’addicció, mitja dotzena d’anys, però el del món que presenta, els immediats d’ara. I és aquesta predicció el principal encant de la novel·la; potser per això, l’autora n’ha fet una obra de teatre (El vici, Arola Editors), per concentrar en els diàlegs una aventura massa minsa per a tantes pàgines.