Jaume Plensa i l’art públic

Cada comanda pública que acon­se­gueix fer és un mira­cle, diu l’escul­tor Jaume Plensa. I ho rebla: “Els polítics sem­pre han cre­gut més en els arqui­tec­tes que en els artis­tes.” Per això, dar­re­ra­ment, les seves escul­tu­res públi­ques han esde­vin­gut ocu­pa­ci­ons tem­po­rals, com la Car­mela, el ros­tre de nena ins­tal·lat a la can­to­nada del Palau de la Música de Bar­ce­lona, o la Júlia, que s’ha ins­tal·lat fa pocs dies a la plaça de Colón de Madrid. I és que l’espai públic és con­flic­tiu, i els polítics, abans de pren­dre una decisió per a un emplaçament defi­ni­tiu, s’hi miren molt i no volen pren­dre el com­promís. O és que avui ja no hi ha res defi­ni­tiu i es valora més l’ús de l’art i el seu gaudi que la seva pos­sessió?

“Per escol­tar, has d’estar en silenci”, diu l’escul­tor. I la plaça del MACBA, on ara Plensa té una expo­sició després de vint-i-tres anys de no haver expo­sat a la seva ciu­tat, no és pas un bon lloc per escol­tar. El soroll dels ska­ters ens tra­vessa el timpà a cop de roda i fusta sobre la plaça dura, això si no hi topem física­ment en inten­tar cre­uar-la per entrar al museu.

Plensa busca el silenci, aquell que envolta la matèria, aquell que genera un rajolí d’aigua, aquell so que neix des de l’invi­si­ble, des de la natura o des de la música. Paraula i música són dues de les fonts que ins­pi­ren l’artista. Com que no pot inci­dir en aquesta plaça d’accés al museu on abans cam­pa­ven els àngels i ara cam­pen els ska­ters des de fa vint-i-cinc anys, avui ja amb cabells blancs, Jaume Plensa s’ha hagut de refu­giar al backs­tage del MACBA, per acam­par-hi el con­junt d’escul­tu­res The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016), un home­natge a l’escolta, a la música i als rius, com a feno­men de movi­ment.

Figu­res sedents abraçades a un arbre trans­por­ten lle­tres en relleu que com­po­nen noms de músics. Hi ha una doble escolta en aquest home­natge, a la música i a la natura. Gai­rebé com qui no vol la cosa, però amb tota la intenció del món, Plensa ha creat un con­tra­camp a la plaça del MACBA, allò que podria ser i que no és. Ell que conei­xia tan bé l’indret abans que s’hi bastís el museu, ja que durant anys va tenir el seu pri­mer estudi en una fàbrica del car­rer Joa­quim Costa.

Una rei­vin­di­cació sub­til de la bellesa i el silenci que reclama l’artista des de l’esquena del MACBA, un silenci de “qua­li­tats musi­cals”, un “espai intern de reflexió, de vibració amb un mateix, d’escolta del mur­muri orgànic que ens manté vius”, com ha escrit Héctor Parra amb motiu d’aques­tes obres. I a veure si els polítics comen­cen a pen­sar més en els artis­tes i no sola­ment en els arqui­tec­tes.