COM ES FA UN DJ?

Aixecant braços i mans, amb actitud de màxima reverència... tot enmig d’un moment de gran èxtasi musical. La multitud s’entrega als seus sentits. En una discoteca o en un macrorecinte obert. El resultat esdevé una bogeria col·lectiva, conduïda per algú que posa música. Sap donar als cossos el que volen sentir i assaborir. Són els discjòqueis, els amos de la pista i de la nit. Rebuts i admirats com autèntiques estrelles de rock, sobretot en indrets de culte per a la música electrònica, com l’illa d’Eivissa. La llegendària discoteca Pachá s’ha gastat els darrers estius uns 15 milions d’euros per contractar els millors. El mateix que Amnesia, Privilege, Ushuaïa…

El francès David Guetta, ídol mundial, pot cobrar 160.000 euros per una sessió, que sol durar un mínim de dues hores. El DJ, fins i tot té algú que li fa el warm up –com els teloners als concerts–, que li escalfa la pista abans de la seva majestuosa irrupció a la sala. El productor musical Calvin Harris, el més ben pagat el 2017, pot guanyar 300.000 dòlars… Com es pot arribar a aquest nivell? Sens dubte, primer t’has de convertir en DJ amateur i després en professional. “Qualsevol persona es pot convertir en un discjòquei mentre tingui sentit del ritme”, afirma David Gausa, DJ professional durant molts anys, que ha viatjat arreu del món i que ha punxat en discoteques mítiques com l’Atlàntida de Sitges, Fibra Òptica a Barcelona i Amnesia a Eivissa, a part d’estar molts anys a Flash FM i tenir el seu propi segell discogràfic. Ara fa classes a Microfusa, una escola de referència per a discjòqueis a Catalunya i a Europa, on també s’ensenya a ser productor musical i tècnic de so.

“Qui no tingui sentit del ritme no podrà ser mai DJ. Això és l’única cosa que no podem ensenyar, diu Gausa, que explica els passos inicials que ha de seguir qualsevol jove: “Li expliquem com desxifrar una cançó, els compassos que té, les estructures... i després els aparells amb què treballarà per barrejar. Avui dia, per sort o per desgràcia, amb un controlador i un portàtil ja es pot treballar.” Un controlador és una unitat de hardware amb tot integrat, que s’empra amb les dues mans i que controla el programa que hi ha a l’ordinador. A la pantalla l’alumne té els dos plats, el mesclador… És una eina per a un DJ amateur, que no té res a veure amb una cabina professional, on hi ha els antics plats giradiscos, ara anomenats CDJ, amb un mixer. Tot i que els DJ van ara amb una memòria USB, no amb CD, el nom s’ha quedat.

“Per què venen aquí molts alumnes que s’han comprat un controlador? Perquè s’adonen que sense una base sòlida no poden aprendre… Això no ha canviat. Ser DJ és un ofici. Ara es premen botons i abans es feia amb els vinils, però l’estructura de compassos és la mateixa. El moviment d’apujar i abaixar el volum, l’equalitzador…”, explica Gausa, que ensenya inicialment a barrejar una cançó amb una altra. L’alumne té dues pistes. Busca la cançó i prem el play, seguint els compassos. Ha de buscar el tempo, la velocitat de la cançó… Els beats per minut poden ser diferents. Ha d’igualar la velocitat i buscar el moment de fer la barreja, apujar el volum, equalitzar correctament i quan la barreja està ben feta abaixar la cançó inicial. “És el principal i el que costa més, la tècnica de punxar”, assegura Gausa, que treballa aquests conceptes en el primer trimestre del curs. En el tercer és quan arriba el més difícil: produir. Els alumnes creen una composició a través de diversos sons. “El que fem és molt bàsic i permet introduir-se en el món de la producció musical i crear música pròpia. Abans al grup hi havia el vocalista, el baix, el bateria, el guitarra… Ara tu poses les capes dels instruments que vols”, assenyala. “Ningú en tres mesos pot ser un gran productor. Hi ha d’haver talent. S’ha de tenir una espurna, aurèola... alguna cosa innata, que no tenen altres. Per què Messi juga com juga?”, sentencia.

També hi ha altres conceptes que s’ensenyen com fer un mash up, un collage musical, agafant cançons diferents. Altres formats més coneguts com el de fer un remix poden arribar a tenir un èxit grandiós. “Hi ha discjòqueis que donen un valor afegit a una cançó i la converteixen en art. Li donen ànima. Sorprenen i innoven”, diu Eduard Gramunt, director de l’escola. “A l’hora de produir sí que hi ha d’haver cert talent. Un alumne pot sortir en tres mesos d’aquesta escola sabent fent coses…, però produir és un altre nivell. El bon productor és qui té gràcia per expressar el que no saben expressar els altres”, opina Gausa.

“Ser discjòquei no és posar un tema darrere l’altre. Són moltes coses més. Un DJ sap llegir la pista i sap quin tema ha de posar en cada moment. El DJ s’ha de fer l’amo de la pista, no al revés. Si disminueix l’ànim de la gent, l’ha de tornar a aixecar. O al contrari, els ha de fer descansar. Posar un èxit darrere l’altre ho sap fer tothom. El problema és estar quatre o cinc hores punxant, canviant diferents gèneres i que al final de la nit hagis creat alguna cosa, una història… Si no premeries el play de l’Spotify i no faria falta ningú. Al final no només és tècnica. També és psicologia. S’ha de transmetre alguna cosa i tenir carisma. Pots sortir d’aquesta escola sabent fer una sessió, però després t’has de posar davant del públic en una discoteca i fer ballar 4.000 persones durant quatre hores i no cagar-la. És molt diferent que punxar a casa per als amics. Al final també són hores de vol”, explica Gausa.

Els cursos per a discjòquei a Microfusa són de tres mesos o un any, depenent de la profunditat. Dels 220 alumnes que durant l’any estudien en aquesta escola, mig centenar, d’entre 16 i 24 anys, ho fan per ser DJ. A l’estiu, fins i tot hi ha nens d’entre 12 i 15 anys que fan un curs d’introducció d’una setmana. Els estils de música són sempre oberts: “House, dance, reggaeton… La part més important és la tècnica, no el tipus de música. S’han d’obrir les possibilitats per progressar adequadament”, explica el director, que rep cada any molts alumnes de llatinoamèrica. “El reggaeton és una realitat, no ho podem amagar. A la gent jove li agrada, però treballem amb molts estils: música alternativa i d’altra més comercial”, diu Gramunt. “Als més jovenets els agrada l’EDM o big room, una música més canyera, com la que es fa al festival de Bèlgica de Tomorrowland. És dance però amb molta força. També els agrada el reggaeton i el trap. Més lenta. Els ritmes més antics com house, tecno i tecnohouse agraden a la gent que ja té certa edat. Això és com el paladar. Quan es fan grans, el gust es va educant”, diu.

Pel que fa al tema econòmic, la realitat és que no hi ha classe mitjana. O s’està en l’elit o res. Un estudiant tindrà sort si li paguen 100 euros en una sala. “Hi ha una gran diferència entre l’alumne de 16 i el de 25. El jove ve amb pardalets al cap. La gent que té una edat sap que com tot a la vida s’ho ha de currar. Als que venen i es pensen que seran David Guetta, ja els diem al principi que si volen ser una estrella no ho aconseguiran fent un curs aquí, que intervenen molts factors. Això sí, no tallem les ales a ningú”, comenta. “David Guetta té un equip de moltes persones treballant per a ell. Hi ha un tema també d’inversió. Són empreses. Hi ha altres discjòqueis famosos que han arribat a dalt perquè tenien un pare amb molts diners”, afirma. Malgrat la competència i el camí incert, més d’un manté el somni intacte. “Sempre he tingut aquest hobby. M’agradaria dedicar-m’hi. El meu somni és guanyar prou per poder viatjar per tot el món”, assegura Gerard Garcia, alumne de Microfusa de només 17 anys. La seva companya de classe de 16, Irene Plana, també està motivada, però vol compaginar els seus somnis professionals. “Sempre m’ha agradat molt la música. M’agrada cantar reggaeton i pop, i punxar EDM i house. M’agradaria dedicar-m’hi, però també vull ser arquitecta.” L’escola disposa d’una borsa de treball ocasional. No és fàcil, i menys en un món complicat com el de la nit. “El millor que podem fer és orientar-los, però sense treure’ls la il·lusió”, afirma Gramunt.