COM ES FA UN DJ?

Aixe­cant braços i mans, amb acti­tud de màxima reverència... tot enmig d’un moment de gran èxtasi musi­cal. La mul­ti­tud s’entrega als seus sen­tits. En una dis­co­teca o en un macro­re­cinte obert. El resul­tat esdevé una boge­ria col·lec­tiva, conduïda per algú que posa música. Sap donar als cos­sos el que volen sen­tir i assa­bo­rir. Són els discjòqueis, els amos de la pista i de la nit. Rebuts i admi­rats com autènti­ques estre­lles de rock, sobre­tot en indrets de culte per a la música electrònica, com l’illa d’Eivissa. La lle­gendària dis­co­teca Pachá s’ha gas­tat els dar­rers estius uns 15 mili­ons d’euros per con­trac­tar els millors. El mateix que Amne­sia, Pri­vi­lege, Ushuaïa…

El francès David Guetta, ídol mun­dial, pot cobrar 160.000 euros per una sessió, que sol durar un mínim de dues hores. El DJ, fins i tot té algú que li fa el warm up –com els telo­ners als con­certs–, que li escalfa la pista abans de la seva majes­tu­osa irrupció a la sala. El pro­duc­tor musi­cal Cal­vin Har­ris, el més ben pagat el 2017, pot gua­nyar 300.000 dòlars… Com es pot arri­bar a aquest nivell? Sens dubte, pri­mer t’has de con­ver­tir en DJ ama­teur i després en pro­fes­si­o­nal. “Qual­se­vol per­sona es pot con­ver­tir en un discjòquei men­tre tin­gui sen­tit del ritme”, afirma David Gausa, DJ pro­fes­si­o­nal durant molts anys, que ha viat­jat arreu del món i que ha pun­xat en dis­co­te­ques mítiques com l’Atlàntida de Sit­ges, Fibra Òptica a Bar­ce­lona i Amne­sia a Eivissa, a part d’estar molts anys a Flash FM i tenir el seu propi segell dis­cogràfic. Ara fa clas­ses a Micro­fusa, una escola de referència per a discjòqueis a Cata­lu­nya i a Europa, on també s’ense­nya a ser pro­duc­tor musi­cal i tècnic de so.

“Qui no tin­gui sen­tit del ritme no podrà ser mai DJ. Això és l’única cosa que no podem ense­nyar, diu Gausa, que explica els pas­sos ini­ci­als que ha de seguir qual­se­vol jove: “Li expli­quem com des­xi­frar una cançó, els com­pas­sos que té, les estruc­tu­res... i després els apa­rells amb què tre­ba­llarà per bar­re­jar. Avui dia, per sort o per desgràcia, amb un con­tro­la­dor i un portàtil ja es pot tre­ba­llar.” Un con­tro­la­dor és una uni­tat de hardware amb tot inte­grat, que s’empra amb les dues mans i que con­trola el pro­grama que hi ha a l’ordi­na­dor. A la pan­ta­lla l’alumne té els dos plats, el mes­cla­dor… És una eina per a un DJ ama­teur, que no té res a veure amb una cabina pro­fes­si­o­nal, on hi ha els antics plats gira­dis­cos, ara ano­me­nats CDJ, amb un mixer. Tot i que els DJ van ara amb una memòria USB, no amb CD, el nom s’ha que­dat.

“Per què venen aquí molts alum­nes que s’han com­prat un con­tro­la­dor? Perquè s’ado­nen que sense una base sòlida no poden apren­dre… Això no ha can­viat. Ser DJ és un ofici. Ara es pre­men botons i abans es feia amb els vinils, però l’estruc­tura de com­pas­sos és la mateixa. El movi­ment d’apu­jar i abai­xar el volum, l’equa­lit­za­dor…”, explica Gausa, que ense­nya ini­ci­al­ment a bar­re­jar una cançó amb una altra. L’alumne té dues pis­tes. Busca la cançó i prem el play, seguint els com­pas­sos. Ha de bus­car el tempo, la velo­ci­tat de la cançó… Els beats per minut poden ser dife­rents. Ha d’igua­lar la velo­ci­tat i bus­car el moment de fer la bar­reja, apu­jar el volum, equa­lit­zar cor­rec­ta­ment i quan la bar­reja està ben feta abai­xar la cançó ini­cial. “És el prin­ci­pal i el que costa més, la tècnica de pun­xar”, asse­gura Gausa, que tre­ba­lla aquests con­cep­tes en el pri­mer tri­mes­tre del curs. En el ter­cer és quan arriba el més difícil: pro­duir. Els alum­nes creen una com­po­sició a través de diver­sos sons. “El que fem és molt bàsic i per­met intro­duir-se en el món de la pro­ducció musi­cal i crear música pròpia. Abans al grup hi havia el voca­lista, el baix, el bate­ria, el gui­tarra… Ara tu poses les capes dels ins­tru­ments que vols”, asse­nyala. “Ningú en tres mesos pot ser un gran pro­duc­tor. Hi ha d’haver talent. S’ha de tenir una espurna, aurèola... alguna cosa innata, que no tenen altres. Per què Messi juga com juga?”, sen­ten­cia.

També hi ha altres con­cep­tes que s’ense­nyen com fer un mash up, un collage musi­cal, aga­fant cançons dife­rents. Altres for­mats més cone­guts com el de fer un remix poden arri­bar a tenir un èxit grandiós. “Hi ha discjòqueis que donen un valor afe­git a una cançó i la con­ver­tei­xen en art. Li donen ànima. Sor­pre­nen i inno­ven”, diu Edu­ard Gra­munt, direc­tor de l’escola. “A l’hora de pro­duir sí que hi ha d’haver cert talent. Un alumne pot sor­tir en tres mesos d’aquesta escola sabent fent coses…, però pro­duir és un altre nivell. El bon pro­duc­tor és qui té gràcia per expres­sar el que no saben expres­sar els altres”, opina Gausa.

“Ser discjòquei no és posar un tema dar­rere l’altre. Són mol­tes coses més. Un DJ sap lle­gir la pista i sap quin tema ha de posar en cada moment. El DJ s’ha de fer l’amo de la pista, no al revés. Si dis­mi­nu­eix l’ànim de la gent, l’ha de tor­nar a aixe­car. O al con­trari, els ha de fer des­can­sar. Posar un èxit dar­rere l’altre ho sap fer tot­hom. El pro­blema és estar qua­tre o cinc hores pun­xant, can­vi­ant dife­rents gèneres i que al final de la nit hagis creat alguna cosa, una història… Si no pre­me­ries el play de l’Spo­tify i no faria falta ningú. Al final no només és tècnica. També és psi­co­lo­gia. S’ha de trans­me­tre alguna cosa i tenir carisma. Pots sor­tir d’aquesta escola sabent fer una sessió, però després t’has de posar davant del públic en una dis­co­teca i fer ballar 4.000 per­so­nes durant qua­tre hores i no cagar-la. És molt dife­rent que pun­xar a casa per als amics. Al final també són hores de vol”, explica Gausa.

Els cur­sos per a discjòquei a Micro­fusa són de tres mesos o un any, depe­nent de la pro­fun­di­tat. Dels 220 alum­nes que durant l’any estu­dien en aquesta escola, mig cen­te­nar, d’entre 16 i 24 anys, ho fan per ser DJ. A l’estiu, fins i tot hi ha nens d’entre 12 i 15 anys que fan un curs d’intro­ducció d’una set­mana. Els estils de música són sem­pre oberts: “House, dance, reg­ga­e­ton… La part més impor­tant és la tècnica, no el tipus de música. S’han d’obrir les pos­si­bi­li­tats per pro­gres­sar ade­qua­da­ment”, explica el direc­tor, que rep cada any molts alum­nes de lla­ti­noamèrica. “El reg­ga­e­ton és una rea­li­tat, no ho podem ama­gar. A la gent jove li agrada, però tre­ba­llem amb molts estils: música alter­na­tiva i d’altra més comer­cial”, diu Gra­munt. “Als més jove­nets els agrada l’EDM o big room, una música més canyera, com la que es fa al fes­ti­val de Bèlgica de Tomor­row­land. És dance però amb molta força. També els agrada el reg­ga­e­ton i el trap. Més lenta. Els rit­mes més antics com house, tecno i tec­no­house agra­den a la gent que ja té certa edat. Això és com el pala­dar. Quan es fan grans, el gust es va edu­cant”, diu.

Pel que fa al tema econòmic, la rea­li­tat és que no hi ha classe mit­jana. O s’està en l’elit o res. Un estu­di­ant tindrà sort si li paguen 100 euros en una sala. “Hi ha una gran diferència entre l’alumne de 16 i el de 25. El jove ve amb par­da­lets al cap. La gent que té una edat sap que com tot a la vida s’ho ha de cur­rar. Als que venen i es pen­sen que seran David Guetta, ja els diem al prin­cipi que si volen ser una estre­lla no ho acon­se­gui­ran fent un curs aquí, que inter­ve­nen molts fac­tors. Això sí, no tallem les ales a ningú”, comenta. “David Guetta té un equip de mol­tes per­so­nes tre­ba­llant per a ell. Hi ha un tema també d’inversió. Són empre­ses. Hi ha altres discjòqueis famo­sos que han arri­bat a dalt perquè tenien un pare amb molts diners”, afirma. Mal­grat la com­petència i el camí incert, més d’un manté el somni intacte. “Sem­pre he tin­gut aquest hobby. M’agra­da­ria dedi­car-m’hi. El meu somni és gua­nyar prou per poder viat­jar per tot el món”, asse­gura Gerard Gar­cia, alumne de Micro­fusa de només 17 anys. La seva com­pa­nya de classe de 16, Irene Plana, també està moti­vada, però vol com­pa­gi­nar els seus som­nis pro­fes­si­o­nals. “Sem­pre m’ha agra­dat molt la música. M’agrada can­tar reg­ga­e­ton i pop, i pun­xar EDM i house. M’agra­da­ria dedi­car-m’hi, però també vull ser arqui­tecta.” L’escola dis­posa d’una borsa de tre­ball oca­si­o­nal. No és fàcil, i menys en un món com­pli­cat com el de la nit. “El millor que podem fer és ori­en­tar-los, però sense treure’ls la il·lusió”, afirma Gra­munt.