DEUTE AMB JULIO ANTONIO
Va ser un dels artistes amb més renom de principis del segle XX i estava considerat el gran renovador de l’escultura. Malgrat això, Julio Antonio, nascut a Móra d’Ebre, va estar durant molts anys ignorat per la historiografia catalana pel fet que va desenvolupar bona part de la seva obra a Madrid. Ara, cent anys després de la seva mort, Tarragona i Catalunya recuperen la seva figura i el seu llegat
Treballador incansable, bohemi, d’un carisma personal extraordinari i allunyat volgudament de les institucions, mai no va participar en cap exposició oficial, però es va guanyar els cercles intel·lectuals i artístics de l’època, que el van coronar com el gran renovador de l’escultura. Julio Antonio (Móra d’Ebre, 1889 - Madrid, 1919) va morir amb només 30 anys i potser això va ajudar a mitificar encara més la seva figura. Fa cent anys, l’escultor Julio Antonio era al pedestal més alt de l’art: “Cap artista del seu moment va tenir unes crítiques tan positives. Ningú. No hi ha cap artista tan admirat, estimat i que tingués tant ressò. A més, com a persona tothom s’enamorava d’ell. Sempre he pensat que és un personatge de pel·lícula”, assenyala Antonio Salcedo, crític d’art i coordinador del llibre coral Julio Antonio. Un segle després que acaben d’editar Viena Edicions i la Diputació de Tarragona com a tret de sortida de la celebració –al llarg de tot l’any 2019– del centenari de la mort d’aquest artista ebrenc, que va passar de la glòria a un cert ostracisme.
Quan tenia 18 anys, empès per la seva mare i amb l’ajut d’una beca de la Diputació de Tarragona, Julio Antonio se’n va anar a Madrid, i va començar a treballar al taller de l’escultor olotí Miquel Blay. Aviat, però, va voler volar sol, i va decidir compartir un estudi llogat amb Miquel Viladrich, un jove pintor de Lleida. Va començar a assistir a les tertúlies presidides per Ramón María del Valle-Inclán, i allà es va relacionar amb escriptors i artistes com Zuloaga, Romero de Torres, Pío Baroja i la periodista republicana feminista Carmen de Burgos, entre molts d’altres. L’escriptora i política Margarita Nelken, per exemple, una de les representants de l’incipient moviment feminista durant la dècada del 1930 i “que va ser de les dones més avançades de l’època”, va ser una de les grans defensores de Julio Antonio, segons Salcedo. Aquell jove escultor també es va significar en aspectes socials com la denúncia, juntament amb artistes, músics i intel·lectuals del moment, dels fets de la Primera Guerra Mundial.
Pseudocatalanitat
Que el seu nom sonés tan fort a la capital espanyola va ser una de les causes que durant molt temps la historiografia catalana l’ignorés: “Com que se’n va anar a Madrid i allà van dir que era un representant del realisme castellà, aquí l’ignoraven. La pseudocatalanitat el va acompanyar sempre”, reconeix Salcedo. Per ell, però, aquest posicionament “era estúpid”: “La seva mediterraneïtat està present en tota la seva obra. I tot i que va marxar a Madrid, se sentia absolutament català i venia contínuament a Catalunya”, diu el crític d’art. El vel que li tapava el nom a Catalunya es va començar a esfumar a partir del 1969, amb una exposició antològica que es va muntar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi: “Aquí va començar una altra vegada la recuperació de l’escultor”, assegura Salcedo. I és Catalunya, sobretot la seva Tarragona natal, la que ara lidera la celebració del seu centenari, amb tot un programa d’activitats que s’allargarà durant aquest 2019. Julio Antonio ja s’identifica com un artista català, mediterrani, amb l’empremta innegable de la seva terra natal.
Els Despullats
És a la ciutat de Tarragona on Julio Antonio té la seva obra més significativa i a la qual va dedicar bona part de la seva vida: el monument als herois del 1811, conegut popularment com els despullats, i que està dedicada als tarragonins que es van enfrontar a l’exèrcit napoleònic i que s’ha convertit en una icona de la ciutat. Exemplifica a la perfecció per què Julio Antonio està considerat el gran renovador de l’escultura: “Va ser el primer monument que es va fer a l’Estat espanyol que no era anecdòtic, sinó simbòlic. No té baionetes. Tots els monuments que es van fer durant aquell període estan plens d’armes i eren molt narratius. En canvi, el de Julio Antonio no és narratiu; és un monument que es pot col·locar en qualsevol altre país perquè té un caràcter universal. Fins a Julio Antonio, l’escultura era molt narrativa i de molta floritura”, recorda Salcedo. El monument als herois –que està instal·lat a la rambla Nova de Tarragona, l’eix principal de la ciutat– mostra una dona que sosté un fill mort i un altre de ferit. “Té molta influència de Miquel Àngel i de Donatello. En va agafar la idea bàsica de la Pietat Palestrina, de Miquel Àngel”, segons Salcedo, que indica que un dels caps masculins del monument “és exactament com Miquel Àngel”.
El monument va ser molt polèmic. Els cossos despullats no van agradar a la societat tarragonina més reaccionària i es va organitzar una campanya difamatòria contra el monument i els seus promotors. Tant és així, que tot i que es va posar la primera pedra del pedestal que sosté les figures de bronze l’any 1910, el monument no es va poder instal·lar al seu lloc fins al 1931, fins a la Segona República.
“El diari La Cruz, que era un diari catòlic i molt reaccionari, va fer una campanya en contra del monument. Hi havia gent que deia que les nenes no podien veure una figura despullada quan passejaven per la rambla”, exclama Antonio Salcedo, que recorda que la mare de l’escultor va escriure una carta preguntant com era possible que en un lloc com la Capella Sixtina es podien veure cossos nus com el Miquel Àngel i que a Tarragona s’hagués generat tal polèmica pels despullats.
Bona part de l’obra i la documentació de Julio Antonio es conserva al Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT). La Diputació va rebre l’any 1968 el llegat d’una gran part de l’obra de l’escultor (la resta es troba al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid). De fet, aquest llegat va ser un dels pilars a partir del qual es va constituir el MAMT.
L’aniversari
Per tal de commemorar el centenari de la seva mort estan previstos diversos actes, a més de l’edició del llibre, que s’allargaran fins a l’abril del 2019. Un dels més destacats ja s’ha produït: l’exhumació i el trasllat de les despulles de l’escultor i de la seva mare del cementiri de l’Almudena de Madrid, on van ser enterrades en una sepultura propietat del metge Gregorio Marañón, que va ser amic de l’artista, al cementiri de Móra d’Ebre. El conjunt escultòric funerari també té el seu valor: “A la làpida i a la tomba hi ha el seu autoretrat. I quan el mires, veus que ell es va autoretratar de manera molt similar a un dels caps dels esclaus que Miquel Àngel va fer per a la tomba dels Mèdici. És una mostra de la influència tan gran que tenia de Miquel Àngel i Donatello.”
Un altre dels primers actes del centenari serà la inauguració, el 25 de gener, al Museu d’Art Modern de Tarragona, de l’exposició Julio Antonio - Stendhal, 1909-1919, comissariada per Blai Rosés i que pretén traslladar una visió contemporània de l’obra de Julio Antonio a partir de peces de creadors actuals, escultors guanyadors del Premi Julio Antonio d’escultura des del 1989. Salvador Juanpere, Ester Ferrando, Roger Caparó, Àngel Pomerol, Albert Macaya, Manel Margalef, Miquel García Membrado, Josep Cerdà i Ester Fabregat són alguns dels artistes que prendran part en el muntatge, cada un amb una obra realitzada per a l’ocasió.
De la resta de propostes a l’entorn de Julio Antonio també destaca un projecte de gamificació per difondre la seva obra, i més concretament de l’escultura dels herois del 1811. Mitjançant el joc i la tecnologia dels telèfons mòbils, es podrà fer un recorregut des del monument ubicat a l’espai públic fins a la sala dedicada a l’artista al MAMT.
A la seva població natal, Móra d’Ebre, l’acte institucional del centenari tindrà lloc el 15 de febrer. Tanmateix, l’Ajuntament i la Diputació de Tarragona tenen entre mans un projecte més ambiciós: la creació d’un museu dedicat no només a Julio Antonio, sinó als altres escultors destacats que també van tenir el bressol en aquesta població a tocar del riu Ebre: Feliu Ferrer Galzeran, que és l’autor de l’escultura a Roger de Llúria, també situada a la rambla Nova de Tarragona; Santiago Costa, Ramon Subirats i Carlos Mani.
Va morir amb només 30 anys, però és increïble la gran producció escultòrica que va ser capaç de generar en tan poc temps. La seva darrera obra va ser el mausoleu Lemonier, un conjunt funerari que forma part del fons del MAMT. Es va inaugurar a Madrid el 1919, poc abans que l’artista morís. Amb la seva mort, es van formar llargues cues per veure la darrera obra d’un escultor que tenia tots els mèrits i que ara, passats cent anys, cal tornar a recordar.