Articles

DEUTE AMB JULIO ANTONIO

Va ser un dels artistes amb més renom de principis del segle XX i estava considerat el gran renovador de l’escultura. Malgrat això, Julio Antonio, nascut a Móra d’Ebre, va estar durant molts anys ignorat per la historiografia catalana pel fet que va desenvolupar bona part de la seva obra a Madrid. Ara, cent anys després de la seva mort, Tarragona i Catalunya recuperen la seva figura i el seu llegat

NOU MUSEU
El consistori de Móra d’Ebre projecta un museu amb els seus cinc grans escultors
RENOVADOR
“«Els despullats» va ser el primer monument que es va fer a l’Estat que era simbòlic. No té armes”

Tre­ba­lla­dor incan­sa­ble, bohemi, d’un carisma per­so­nal extra­or­di­nari i allu­nyat vol­gu­da­ment de les ins­ti­tu­ci­ons, mai no va par­ti­ci­par en cap expo­sició ofi­cial, però es va gua­nyar els cer­cles intel·lec­tu­als i artístics de l’època, que el van coro­nar com el gran reno­va­dor de l’escul­tura. Julio Anto­nio (Móra d’Ebre, 1889 - Madrid, 1919) va morir amb només 30 anys i pot­ser això va aju­dar a miti­fi­car encara més la seva figura. Fa cent anys, l’escul­tor Julio Anto­nio era al pedes­tal més alt de l’art: “Cap artista del seu moment va tenir unes crítiques tan posi­ti­ves. Ningú. No hi ha cap artista tan admi­rat, esti­mat i que tingués tant ressò. A més, com a per­sona tot­hom s’ena­mo­rava d’ell. Sem­pre he pen­sat que és un per­so­natge de pel·lícula”, asse­nyala Anto­nio Sal­cedo, crític d’art i coor­di­na­dor del lli­bre coral Julio Anto­nio. Un segle després que aca­ben d’edi­tar Viena Edi­ci­ons i la Dipu­tació de Tar­ra­gona com a tret de sor­tida de la cele­bració –al llarg de tot l’any 2019– del cen­te­nari de la mort d’aquest artista ebrenc, que va pas­sar de la glòria a un cert ostra­cisme.

Quan tenia 18 anys, empès per la seva mare i amb l’ajut d’una beca de la Dipu­tació de Tar­ra­gona, Julio Anto­nio se’n va anar a Madrid, i va començar a tre­ba­llar al taller de l’escul­tor olotí Miquel Blay. Aviat, però, va voler volar sol, i va deci­dir com­par­tir un estudi llo­gat amb Miquel Vila­drich, un jove pin­tor de Lleida. Va començar a assis­tir a les tertúlies pre­si­di­des per Ramón María del Valle-Inclán, i allà es va rela­ci­o­nar amb escrip­tors i artis­tes com Zulo­aga, Romero de Tor­res, Pío Baroja i la peri­o­dista repu­bli­cana femi­nista Car­men de Bur­gos, entre molts d’altres. L’escrip­tora i política Mar­ga­rita Nelken, per exem­ple, una de les repre­sen­tants de l’inci­pi­ent movi­ment femi­nista durant la dècada del 1930 i “que va ser de les dones més avançades de l’època”, va ser una de les grans defen­so­res de Julio Anto­nio, segons Sal­cedo. Aquell jove escul­tor també es va sig­ni­fi­car en aspec­tes soci­als com la denúncia, jun­ta­ment amb artis­tes, músics i intel·lec­tu­als del moment, dels fets de la Pri­mera Guerra Mun­dial.

Pseu­do­ca­ta­la­ni­tat

Que el seu nom sonés tan fort a la capi­tal espa­nyola va ser una de les cau­ses que durant molt temps la his­to­ri­o­gra­fia cata­lana l’ignorés: “Com que se’n va anar a Madrid i allà van dir que era un repre­sen­tant del rea­lisme cas­tellà, aquí l’igno­ra­ven. La pseu­do­ca­ta­la­ni­tat el va acom­pa­nyar sem­pre”, reco­neix Sal­cedo. Per ell, però, aquest posi­ci­o­na­ment “era estúpid”: “La seva medi­ter­raneïtat està pre­sent en tota la seva obra. I tot i que va mar­xar a Madrid, se sen­tia abso­lu­ta­ment català i venia contínua­ment a Cata­lu­nya”, diu el crític d’art. El vel que li tapava el nom a Cata­lu­nya es va començar a esfu­mar a par­tir del 1969, amb una expo­sició antològica que es va mun­tar a la Reial Acadèmia Cata­lana de Belles Arts de Sant Jordi: “Aquí va començar una altra vegada la recu­pe­ració de l’escul­tor”, asse­gura Sal­cedo. I és Cata­lu­nya, sobre­tot la seva Tar­ra­gona natal, la que ara lidera la cele­bració del seu cen­te­nari, amb tot un pro­grama d’acti­vi­tats que s’allar­garà durant aquest 2019. Julio Anto­nio ja s’iden­ti­fica com un artista català, medi­ter­rani, amb l’empremta inne­ga­ble de la seva terra natal.

Els Des­pu­llats

És a la ciu­tat de Tar­ra­gona on Julio Anto­nio té la seva obra més sig­ni­fi­ca­tiva i a la qual va dedi­car bona part de la seva vida: el monu­ment als herois del 1811, cone­gut popu­lar­ment com els des­pu­llats, i que està dedi­cada als tar­ra­go­nins que es van enfron­tar a l’exèrcit napoleònic i que s’ha con­ver­tit en una icona de la ciu­tat. Exem­pli­fica a la per­fecció per què Julio Anto­nio està con­si­de­rat el gran reno­va­dor de l’escul­tura: “Va ser el pri­mer monu­ment que es va fer a l’Estat espa­nyol que no era anecdòtic, sinó simbòlic. No té baio­ne­tes. Tots els monu­ments que es van fer durant aquell període estan plens d’armes i eren molt nar­ra­tius. En canvi, el de Julio Anto­nio no és nar­ra­tiu; és un monu­ment que es pot col·locar en qual­se­vol altre país perquè té un caràcter uni­ver­sal. Fins a Julio Anto­nio, l’escul­tura era molt nar­ra­tiva i de molta flo­ri­tura”, recorda Sal­cedo. El monu­ment als herois –que està ins­tal·lat a la ram­bla Nova de Tar­ra­gona, l’eix prin­ci­pal de la ciu­tat– mos­tra una dona que sosté un fill mort i un altre de ferit. “Té molta influència de Miquel Àngel i de Dona­te­llo. En va aga­far la idea bàsica de la Pie­tat Pales­trina, de Miquel Àngel”, segons Sal­cedo, que indica que un dels caps mas­cu­lins del monu­ment “és exac­ta­ment com Miquel Àngel”.

El monu­ment va ser molt polèmic. Els cos­sos des­pu­llats no van agra­dar a la soci­e­tat tar­ra­go­nina més reac­cionària i es va orga­nit­zar una cam­pa­nya difa­matòria con­tra el monu­ment i els seus pro­mo­tors. Tant és així, que tot i que es va posar la pri­mera pedra del pedes­tal que sosté les figu­res de bronze l’any 1910, el monu­ment no es va poder ins­tal·lar al seu lloc fins al 1931, fins a la Segona República.

“El diari La Cruz, que era un diari catòlic i molt reac­ci­o­nari, va fer una cam­pa­nya en con­tra del monu­ment. Hi havia gent que deia que les nenes no podien veure una figura des­pu­llada quan pas­se­ja­ven per la ram­bla”, exclama Anto­nio Sal­cedo, que recorda que la mare de l’escul­tor va escriure una carta pre­gun­tant com era pos­si­ble que en un lloc com la Cape­lla Six­tina es podien veure cos­sos nus com el Miquel Àngel i que a Tar­ra­gona s’hagués gene­rat tal polèmica pels des­pu­llats.

Bona part de l’obra i la docu­men­tació de Julio Anto­nio es con­serva al Museu d’Art Modern de Tar­ra­gona (MAMT). La Dipu­tació va rebre l’any 1968 el lle­gat d’una gran part de l’obra de l’escul­tor (la resta es troba al Museu Naci­o­nal Cen­tre d’Art Reina Sofia de Madrid). De fet, aquest lle­gat va ser un dels pilars a par­tir del qual es va cons­ti­tuir el MAMT.

L’ani­ver­sari

Per tal de com­me­mo­rar el cen­te­nari de la seva mort estan pre­vis­tos diver­sos actes, a més de l’edició del lli­bre, que s’allar­ga­ran fins a l’abril del 2019. Un dels més des­ta­cats ja s’ha produït: l’exhu­mació i el tras­llat de les des­pu­lles de l’escul­tor i de la seva mare del cemen­tiri de l’Almu­dena de Madrid, on van ser enter­ra­des en una sepul­tura pro­pi­e­tat del metge Gre­go­rio Marañón, que va ser amic de l’artista, al cemen­tiri de Móra d’Ebre. El con­junt escultòric fune­rari també té el seu valor: “A la làpida i a la tomba hi ha el seu auto­re­trat. I quan el mires, veus que ell es va auto­re­tra­tar de manera molt simi­lar a un dels caps dels esclaus que Miquel Àngel va fer per a la tomba dels Mèdici. És una mos­tra de la influència tan gran que tenia de Miquel Àngel i Dona­te­llo.”

Un altre dels pri­mers actes del cen­te­nari serà la inau­gu­ració, el 25 de gener, al Museu d’Art Modern de Tar­ra­gona, de l’expo­sició Julio Anto­nio - Stend­hal, 1909-1919, comis­sa­ri­ada per Blai Rosés i que pretén tras­lla­dar una visió con­tem­porània de l’obra de Julio Anto­nio a par­tir de peces de cre­a­dors actu­als, escul­tors gua­nya­dors del Premi Julio Anto­nio d’escul­tura des del 1989. Sal­va­dor Juan­pere, Ester Fer­rando, Roger Caparó, Àngel Pome­rol, Albert Macaya, Manel Mar­ga­lef, Miquel García Mem­brado, Josep Cerdà i Ester Fabre­gat són alguns dels artis­tes que pren­dran part en el mun­tatge, cada un amb una obra rea­lit­zada per a l’ocasió.

De la resta de pro­pos­tes a l’entorn de Julio Anto­nio també des­taca un pro­jecte de gami­fi­cació per difon­dre la seva obra, i més con­cre­ta­ment de l’escul­tura dels herois del 1811. Mit­jançant el joc i la tec­no­lo­gia dels telèfons mòbils, es podrà fer un recor­re­gut des del monu­ment ubi­cat a l’espai públic fins a la sala dedi­cada a l’artista al MAMT.

A la seva població natal, Móra d’Ebre, l’acte ins­ti­tu­ci­o­nal del cen­te­nari tindrà lloc el 15 de febrer. Tan­ma­teix, l’Ajun­ta­ment i la Dipu­tació de Tar­ra­gona tenen entre mans un pro­jecte més ambiciós: la cre­ació d’un museu dedi­cat no només a Julio Anto­nio, sinó als altres escul­tors des­ta­cats que també van tenir el bres­sol en aquesta població a tocar del riu Ebre: Feliu Fer­rer Gal­ze­ran, que és l’autor de l’escul­tura a Roger de Llúria, també situ­ada a la ram­bla Nova de Tar­ra­gona; San­ti­ago Costa, Ramon Subi­rats i Car­los Mani.

Va morir amb només 30 anys, però és increïble la gran pro­ducció escultòrica que va ser capaç de gene­rar en tan poc temps. La seva dar­rera obra va ser el mau­so­leu Lemo­nier, un con­junt fune­rari que forma part del fons del MAMT. Es va inau­gu­rar a Madrid el 1919, poc abans que l’artista morís. Amb la seva mort, es van for­mar llar­gues cues per veure la dar­rera obra d’un escul­tor que tenia tots els mèrits i que ara, pas­sats cent anys, cal tor­nar a recor­dar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.