Entre els escenaris de la memòria i l’amistat
Edicions 62 ha reunit al volum Retrats literaris el darrer cicle de la producció en prosa de l’editor i crític Josep Maria Castellet (a la foto, al costat de Jordi Herralde, prologuista del volum). És un recorregut que va del destacat Els escenaris de la memòria, que va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia a finals de la dècada dels vuitanta, fins al que va escriure en els darrers anys de la seva vida: Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) i Tres escriptors amics (2012). Castellet, que va ser un home que mai va refusar el combat al llarg de la seva vida personal i intel·lectual, va preferir en la seva obra literària buscar els còmplices i també els personatges amb qui va sentir una afinitat especial. De fet, va descartar grans escriptors perquè considerava que no tenien “el feeling” apropiat per fer-los el retrat. Un dia em va explicar que utilitzava la tècnica d’un pintor. Si amb el retratat no mantenia uns vincles especials, optava per descartar-lo. Eren els beneficis de no ser un retratista professional, sinó el diletant que tant li agradava reivindicar.
La prova d’aquest tarannà són les evocacions d’Els escenaris de la memòria–el seu llibre més destacat i fetitxe– i les semblances que fa d’escriptors que admirava, com ara Montserrat Roig, Joan Fuster, Salvador Espriu, Carlos Barral, Terenci Moix i Baltasar Porcel, per citar-ne una selecció. En aquest cicle queden enrere les interpretacions de crític marxista i adorador heterodox de Marcuse d’èpoques remotes. Castellet viu aquí a prop de la poesia mediterrània, del bon viure i el savoir faire que molts vam tenir la sort de disfrutar. En el pròleg, Jordi Herralde la clava, perquè en poques línies i una petita antologia sintetitza la personalitat del mestre, els retrats en grup i la bonhomia tan enyorada.
Retrats literaris
Interpretacions de clàssics en un disc únic
Si l’esgoten les sessions familiars a l’engròs o té una família disposada a ballar, Jeff Goldblum i The Mildred Snitzer Orchestra li donaran el ritme i el swing per esdevenir Fred Astaire al saló de casa. El pianista i el seu combo aprofiten des de la primera peça, la inigualable Cantaloupe Island de Herbie Hancock, per submergir-nos en la felicitat. A partir d’aquest pròleg, s’afegeixen a l’orquestra alguns dels talents més destacats del panorama jazzístic, com Till Brönner, Imelda May, Haley Reinhart i Sarah Silverman. Tot es va gestar al començament de la tardor passada, amb dates importants com el Festival of Disruption de David Lynch a Los Angeles. La personalitat histriònica del pianista és equiparable a la melodia que ens desplaça als grans noms de les orquestres de jazz. Gran interpretació d’Imelda en el repte My Baby Just Cares for Me. Un disc únic. Bravo!
The Capitol Studios Sessions
