Atracar el vaixell 30 cops

La companyia Dagoll Dagom entén molt de veles, de vents i de travessies marines. Al seu gran èxit Mar i cel, aquesta tardor s’hi ha sumat una valenta proposta: Maremar. En aquest nou muntatge conjuguen el cançoner de Lluís Llach, la reflexió sobre la necessitat d’ajudar els migrants i exiliats que s’atreveixen a fer un viatge mortal de casa seva a Occident i una peça de Shakespeare que ajuda en l’estructura. Des de la reposició de La nit de Sant Joan (2010), la companyia no construïa una gira per Catalunya, i ja es feia imprescindible.

Aquesta proposta ha estat atractiva, efectivament, per a 18 poblacions que han comprat fins a 30 funcions (és possible que se n’afegeixi alguna més en aquells teatres on ja tenen els aforaments plens i expectatives de fer una bona segona entrada). La companyia pateix periòdicament una contradicció. Volen moure els espectacles per tot el territori català (l’agost passat el director, Joan Lluís Bozzo, ja celebrava que, per fi, es tornaria al País Valencià i com ja és habitual al voltant de les Falles), però l’espectacularitat dels seus muntatges ho fa impossible. Després de la primera reposició de Mar i Cel (2004) van voler reposar El Mikado (2005), per atendre les demandes dels teatres de comarques.

Ara, aquest Maremar permet girar el muntatge perquè l’escenografia és mínima (tot i que molt suggeridora) i no hi intervé cap orquestra. Tota la música és a cappella (quan no són els mateixos actors els que agafen l’instrument). L’adaptació musical d’Andreu Gallén és un dels elements que més se celebren de l’obra, que ha estat quatre mesos en cartell al Poliorama. L’altra gran aportació és la coreografia d’Ariadna Peya. Dagoll Dagom fa més de quaranta anys que és a la carretera, i és evident que s’ha fet una renovació constant del seu repartiment. Tanmateix, les ganes de commoure a través de la música, amb punts d’ironia, continuen fresques com les onades que amaren a la platja.