Atracar el vaixell 30 cops

La com­pa­nyia Dagoll Dagom entén molt de veles, de vents i de tra­ves­sies mari­nes. Al seu gran èxit Mar i cel, aquesta tar­dor s’hi ha sumat una valenta pro­posta: Mare­mar. En aquest nou mun­tatge con­ju­guen el cançoner de Lluís Llach, la reflexió sobre la neces­si­tat d’aju­dar els migrants i exi­li­ats que s’atre­vei­xen a fer un viatge mor­tal de casa seva a Occi­dent i una peça de Shakes­pe­are que ajuda en l’estruc­tura. Des de la repo­sició de La nit de Sant Joan (2010), la com­pa­nyia no cons­truïa una gira per Cata­lu­nya, i ja es feia impres­cin­di­ble.

Aquesta pro­posta ha estat atrac­tiva, efec­ti­va­ment, per a 18 pobla­ci­ons que han com­prat fins a 30 fun­ci­ons (és pos­si­ble que se n’afe­geixi alguna més en aquells tea­tres on ja tenen els afo­ra­ments plens i expec­ta­ti­ves de fer una bona segona entrada). La com­pa­nyia pateix periòdica­ment una con­tra­dicció. Volen moure els espec­ta­cles per tot el ter­ri­tori català (l’agost pas­sat el direc­tor, Joan Lluís Bozzo, ja cele­brava que, per fi, es tor­na­ria al País Valencià i com ja és habi­tual al vol­tant de les Falles), però l’espec­ta­cu­la­ri­tat dels seus mun­tat­ges ho fa impos­si­ble. Després de la pri­mera repo­sició de Mar i Cel (2004) van voler repo­sar El Mikado (2005), per aten­dre les deman­des dels tea­tres de comar­ques.

Ara, aquest Mare­mar per­met girar el mun­tatge perquè l’esce­no­gra­fia és mínima (tot i que molt sug­ge­ri­dora) i no hi intervé cap orques­tra. Tota la música és a cap­pe­lla (quan no són els matei­xos actors els que aga­fen l’ins­tru­ment). L’adap­tació musi­cal d’Andreu Gallén és un dels ele­ments que més se cele­bren de l’obra, que ha estat qua­tre mesos en car­tell al Poli­o­rama. L’altra gran apor­tació és la core­o­gra­fia d’Ari­adna Peya. Dagoll Dagom fa més de qua­ranta anys que és a la car­re­tera, i és evi­dent que s’ha fet una reno­vació cons­tant del seu repar­ti­ment. Tan­ma­teix, les ganes de com­moure a través de la música, amb punts d’iro­nia, con­ti­nuen fres­ques com les ona­des que ama­ren a la platja.