‘Las Vegas 500 millones’
Un dia em vaig creuar pel carrer amb Josep Lluís Comeron. Ell no em coneixia perquè els adults no coneixen ni reconeixen mai els nens, però jo sabia qui era perquè era amic dels pares. El vaig seguir. Era baixet i caminava amb passos petits. No responia a la imatge que jo tenia d’un director de cine, però era director de cine. Llavors triomfava Estambul 65. Després va venir La Vegas 500 millones. No les havia dirigit ell, sinó Antoni Isasi-Isasmendi, però n’havia escrit el guió, juntament amb Jordi Illa, un altre mataroní. Eren pel·lícules de molta acció, a l’estil de les de James Bond, situades en llocs diversos del món i amb elencs internacionals. Aquell senyor menut que vivia en un pis de la Muralla de la Presó era portador de molta inventiva. Jordi Illa, el seu col·laborador, era impedit i no s’havia mogut mai de Mataró. No es podia ser res millor que director o guionista de cine. Jo en volia ser, superada la inclinació infantil a fer d’actor.
Molt de tant en tant aterrava a Mataró Antonio Díaz Conde. Fill d’un barber, havia anat a buscar fortuna a Amèrica. A Mèxic, el director Emilio, Indio, Fernández el va triar perquè compongués la música de les seves pel·lícules. Quan venia, els amics d’aquí projectaven indefectiblement La Perla i li oferien un homenatge. En veig una fotografia retrospectiva. Ell al centre, amb l’aire de triomfador ric, riquíssim. Entre els assistents, en Comeron i també l’Enric Fité, el cineasta amateur més guardonat internacionalment entre els catalans. Fité tenia una botiga de productes fotogràfics. Jo m’hi anava a proveir de rodets. En sabia la importància, l’admirava –amb els anys, més–, però als meus ulls era només un amateur. El cine que jo llavors estimava era el de pantalla gran, el que es projectava als cines. Com al Comèdia de Barcelona, on s’estrenaven, amb cartells que ocupaven tota la façana, les pel·lícules d’Isasi, Comeron i Illa.
També tenia un botiga, aquesta d’objectes de regal, en Joan Pera. Hi passava per davant per si el veia. El vaig anar veient menys a mesura que el van anar reclamant amb més insistència per interpretar teatre i cine i fer doblatges. De tant en tant coincidim. És afable, es fa estimar.
Una vegada al mes, en Comeron em truca: “Que no hem de dinar?” Ens trobem en un restaurant d’Òrrius, on té una caseta sense que hagi abandonat el pis de la Muralla de la Presó. Ara té 93 anys i es manté fresc com una rosa, tan menut com sempre. Parlem de l’actualitat, i d’Estambul 65, de Las Vegas 500 millones i de les pel·lícules que ha dirigit: La revolta del ocells –admirada per Truffaut–, Puzzle... I d’Elke Sommer, Jack Palance, Lee J. Cobb, actors que va conèixer. Un dia a col·legi vam editar una revista. Vaig imposar als companys una foto d’Elke Sommer per il·lustrar la portada del primer número. Vaig quedar parat que el pare Josep Massagué, tan lliberal i postconciliar, hi posés mala cara.
