Una fugida mística

Als lectors acostumats a la mística verdagueriana no els devien sorprendre aquestes Oracions, que són una fugida lírica cap als misteris de la natura i l’esperit. Sí que devia sorprendre, en canvi, el posat d’artista bohemi de Rusiñol, que escrivia aquests textos contra la modernitat de la ciutat. Al tombant del segle XIX i marcat per les tendències parisenques, Rusiñol observava amb menyspreu la velocitat, el positivisme i la mecanització del progrés. Segons l’artista, la cultura del món nou mata les il·lusions sense fer néixer esperances; i els homes sensibles han de buscar refugi en la sublimació: “Aquella contemplació silenciosament gaudida, aquell encís que ens transporta a una vida espiritual, fa néixer les oracions.”

Oracions és el primer llibre de proses poètiques de la literatura catalana, i es va concebre com una obra d’art total, amb il·lustracions de Miquel Utrillo i música d’Enric Morera, convertint el llibre en un objecte artístic en si mateix. Rusiñol dedica oracions a les cascades, la boira i les remors de la nit; però també al que considera les mostres d’art més elevat –les piràmides, el Partenó i les catedrals gòtiques– i a grans temes artístics, com la bellesa i la mort. Són oracions més filosòfiques que religioses; en podríem dir panteistes, perquè en els textos el món i Déu són la mateixa cosa. Algunes són exercicis d’estil, en què l’artista s’agrada enfilant-se entre adjectius refistolats i prova fins on pot portar el text. En d’altres, però, el talent de Rusiñol s’eleva i l’aire místic és tan convincent que provaríem d’anar amb ell a fumar opi al taller d’algun artista parisenc. Si aquestes oracions aguanten tot i quedar tant fora de context, 122 anys més tard, és perquè apel·len a un propòsit artístic universal: despertar als lectors una sensibilitat que no sabíem que teníem. “Quan l’ànima, per mirar, s’atansa a les portelles dels ulls –escriu Rusiñol– és que passa la bellesa.”