Els Novaveu també fan rodar maletes: viatgen i tornen a casa
Enguany, dues #novaveus marxem a altres països. Addictes a les arts escèniques com som, no ens enyorarem? Doncs segurament no. De fet, viatjant segur que descobrim maneres diferents de fer teatre, dansa i circ, i segur que aprenem molt. I probablement quan tornem ho podrem veure tot amb una nova perspectiva. Gràcies a l’art per ser universal i acompanyar-nos a tot arreu. Novaveu (@somnovaveu) som un grup de joves prescriptors amants del teatre, el circ, la dansa i tot allò que ens desperta curiositat artística. Dins i fora de Catalunya. En la votació d’aquest mes de gener, amb una cartellera en recomposició després del Nadal, hem participat en Raül(@RaulColuche), l’Alba, (@Herronita93) l’Anna (@Annafase__), en David (@DavidDovlatov), la Joana, la Judit (@judi_martins), en Martí, en Nil (@Nil_ml) i la Sílvia (@pinysonet).
Per què patir si vaig al teatre?
Les Impuxibles remouen qualsevol estómac amb aquesta peça (estrenada al Grec Festival 2017), que combina música i text. La violència sexual s’hi pot sentir de maneres molt diverses, perquè Ariadna i Clara Peya, juntament amb Carla Rovira, han construït un relat intens que connecta de manera molt agressiva amb l’espectador. El tema, més que contemporani, captiva el públic i el fa tremolar d’admiració estupefacta i de solidaritat.
Si no pots vèncer l’enemic, retrata’l
Aquesta és la premissa sobre la qual es construeix aquest espectacle escrit i dirigit per Marc Rosich. Diàlegs d’un humor negre quasi ofensiu que, de tan passats de voltes, acaben sent una caricatura mordaç dels mascles alfa i de les relacions patriarcals. Podem riure de tot? Podem atacar el patriarcat fent-ne apologia? Aneu a l’Atrium i comproveu-ho. Si no pots vèncer l’enemic, retrata’l.
Un clam per a les d’abans i les d’ara
La creadora Aina Huguet escriu, dirigeix i coprotagonitza un homenatge a totes aquelles persones que, en el millor dels casos, van aconseguir malviure als camps de concentració d’Argelers. A partir de testimonis reals i sense renunciar a l’humor i a la tendresa, Huguet i Ariadna Fígols ens submergeixen en la injustícia dels que van haver de viure, menjar, defecar, parir i morir a la platja amb el vent, la sorra, el mar i la resta de cossos atemorits com a únics acompanyants. Un necessari exercici de memòria històrica que ens recorda que els episodis tràgics i llunyans que avui veiem a les notícies també van passar, no fa tant, a pocs quilòmetres de casa nostra.
