Salvador Juanpere

L’església va tenir, des de l’època medi­e­val, els millors artis­tes del món al seu ser­vei. Els va patro­ci­nar perquè deco­res­sin les esglésies i fes­sin peda­go­gia del seu mis­satge amb el relat visual dels evan­ge­lis. El segles XIX i XX, els autors de l’art modern occi­den­tal es van decan­tar pels cli­ents de la bur­ge­sia capi­ta­lista i els poders polítics laics que els dei­xa­ven més lli­ber­tat ideològica i expres­siva que l’església. Aquesta no ha tro­bat un diàleg potent amb els prin­ci­pals autors d’avant­guarda i ha per­dut pro­ta­go­nisme cul­tu­ral. A Cata­lu­nya, el cas insòlit de Gaudí demos­tra que con­fiar i inver­tir en moder­ni­tat pot ser molt efec­tiu. Dar­re­ra­ment, el nucli espi­ri­tual de Mont­ser­rat mos­tra interès perquè els llen­guat­ges visu­als actu­als entrin al mones­tir. En són exem­ple el pro­jecte pictòric de Sean Scully al petit mones­tir de Santa Cecília i la pro­gra­mació d’autors con­tem­po­ra­nis a la sala Pere Pruna del museu, on s’expo­sen artis­tes que mos­tren un interès huma­nista o espi­ri­tual, al marge de con­tin­guts reli­gi­o­sos explícits. Pot­ser és un símptoma?

Sal­va­dor Juan­pere (Vila­plana, 1953) hi exposa actu­al­ment. És un dibui­xant, escul­tor, cre­a­dor d’ins­tal·laci­ons i pro­fes­sor de la Facul­tat de Belles Arts de Bar­ce­lona. L’ori­gen i l’arre­la­ment a l’entorn rural ha deter­mi­nat aspec­tes del seu tre­ball, com ara la uti­lit­zació d’ele­ments natu­rals en unes obres que nor­mal­ment no ama­guen ni la pro­cedència ni les con­di­ci­ons físiques dels mate­ri­als; en tot cas els con­fronta amb d’altres d’arti­fi­ci­als o els fa imi­tar, sense efec­tes pràctics, for­mes d’estris indus­tri­als.

En el seu procés cre­a­tiu hi ha influències de les tendències con­cep­tu­als i ele­ments lite­ra­ris asso­ci­ats al que Teresa Blanch (comissària de l’expo­sició) ano­mena: “meta­llen­guatge poètic de l’escul­tura”. Sal­va­dor Juan­pere fa una obra prin­ci­pal­ment abs­tracta, però rela­ci­o­nada amb for­mes cone­gu­des o amb lle­tres i parau­les que dela­ten el pes de la història de l’art i de la ciència en les seves cre­a­ci­ons. Fins i tot quan pretén avançar més enllà dels límits d’aquest lle­gat cul­tu­ral.

L’expo­sició pre­senta obres dels dar­rers anys i peces fetes expres­sa­ment per al lloc i l’ocasió. Des­ta­quem Et requi­e­vit die sep­timo, sis cons de pedra que refe­rei­xen els sis ele­ments bàsics (quarks) de la matèria i, alhora, els sis dies de la cre­ació, més l’espai buit per a la jor­nada de repòs diví, segons el relat que ini­cia l’Antic Tes­ta­ment. La peça feta espe­ci­al­ment per a l’expo­sició és: Aquell que talla escul­tu­res no fa sinó acce­le­rar l’esbo­ci­na­ment de les mun­ta­nyes, una frase atribuïda a Miquel Àngel, il·lus­trada amb catorze pedres extre­tes de la mun­ta­nya de Mont­ser­rat, “ser­ra­des” simbòlica­ment per les parau­les en forma de pla­ques de ferro que les pene­tren. L’escul­tura crea i des­tru­eix alhora quan trans­forma els mate­ri­als.

Sal­va­dor Juan­pere, Imatge i sem­blança. Museu de Mont­ser­rat. Fins al 28 d’abril