L’església va tenir, des de l’època medieval, els millors artistes del món al seu servei. Els va patrocinar perquè decoressin les esglésies i fessin pedagogia del seu missatge amb el relat visual dels evangelis. El segles XIX i XX, els autors de l’art modern occidental es van decantar pels clients de la burgesia capitalista i els poders polítics laics que els deixaven més llibertat ideològica i expressiva que l’església. Aquesta no ha trobat un diàleg potent amb els principals autors d’avantguarda i ha perdut protagonisme cultural. A Catalunya, el cas insòlit de Gaudí demostra que confiar i invertir en modernitat pot ser molt efectiu. Darrerament, el nucli espiritual de Montserrat mostra interès perquè els llenguatges visuals actuals entrin al monestir. En són exemple el projecte pictòric de Sean Scully al petit monestir de Santa Cecília i la programació d’autors contemporanis a la sala Pere Pruna del museu, on s’exposen artistes que mostren un interès humanista o espiritual, al marge de continguts religiosos explícits. Potser és un símptoma?

Salvador Juanpere (Vilaplana, 1953) hi exposa actualment. És un dibuixant, escultor, creador d’instal·lacions i professor de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. L’origen i l’arrelament a l’entorn rural ha determinat aspectes del seu treball, com ara la utilització d’elements naturals en unes obres que normalment no amaguen ni la procedència ni les condicions físiques dels materials; en tot cas els confronta amb d’altres d’artificials o els fa imitar, sense efectes pràctics, formes d’estris industrials.

En el seu procés creatiu hi ha influències de les tendències conceptuals i elements literaris associats al que Teresa Blanch (comissària de l’exposició) anomena: “metallenguatge poètic de l’escultura”. Salvador Juanpere fa una obra principalment abstracta, però relacionada amb formes conegudes o amb lletres i paraules que delaten el pes de la història de l’art i de la ciència en les seves creacions. Fins i tot quan pretén avançar més enllà dels límits d’aquest llegat cultural.

L’exposició presenta obres dels darrers anys i peces fetes expressament per al lloc i l’ocasió. Destaquem Et requievit die septimo, sis cons de pedra que refereixen els sis elements bàsics (quarks) de la matèria i, alhora, els sis dies de la creació, més l’espai buit per a la jornada de repòs diví, segons el relat que inicia l’Antic Testament. La peça feta especialment per a l’exposició és: Aquell que talla escultures no fa sinó accelerar l’esbocinament de les muntanyes, una frase atribuïda a Miquel Àngel, il·lustrada amb catorze pedres extretes de la muntanya de Montserrat, “serrades” simbòlicament per les paraules en forma de plaques de ferro que les penetren. L’escultura crea i destrueix alhora quan transforma els materials.

Salvador Juanpere, Imatge i semblança. Museu de Montserrat. Fins al 28 d’abril