Music Art, l’art suprem

Al número 9 del car­rer Bor­deus de Bar­ce­lona, al barri de les Corts, hi ha un espai molt pecu­liar dedi­cat al bon men­jar i, sobre­tot, a la bona música. La seva pro­pietària, Jose­fine Tei­xidó, té un do natu­ral per a la música i una gran sen­si­bi­li­tat, i s’ha pro­po­sat aju­dar els joves talents a créixer amb el seu Fazi­oli de gran cua a Music Art Bar­ce­lona.

Tot va començar amb una cançó, ara fa 37 anys. Quan es va morir el seu pare, la Jose­fine li va dedi­car una com­po­sició per a veu i piano. Quan es va deci­dir a inter­pre­tar-la, es va ado­nar que neces­si­tava for­mació per fer-ho, perquè reque­ria impos­tar la veu. Era l’any 1987 i, després de pas­sar per diver­sos pro­fes­sors, va topar amb Marco Evan­ge­listi, que tenia un piano Fazi­oli. Ella se’n va ena­mo­rar, tot i que no toca aquest ins­tru­ment. Anys més tard, se’n va com­prar un de gran cua –l’únic que hi ha a Cata­lu­nya– i per cobe­jar-lo va pen­sar de mun­tar un local per aco­llir joves músics amb talent i pia­nis­tes amb prou nivell per tocar-lo. Així va néixer Music Art, una bar­reja entre sala de con­certs, gale­ria d’art i res­tau­rant, ade­quat per al gaudi de l’art suprem.

La història de la Jose­fine és ben curi­osa: de petita no hi va veure fins als 11 anys, de manera que va desen­vo­lu­par molt el sen­tit de l’oïda. “Si a l’orques­tra hi ha algú que des­a­fina un semitò, l’ore­lla em fa mal.” Lla­vors li pre­gunto per la música con­tem­porània: “No m’agrada gens. Aquí ho vull tot harmònic!” De nena can­tava a les cele­bra­ci­ons de l’escola i a l’església. A par­tir de la cançó per al seu pare va deci­dir a estu­diar cant i, en una classe magis­tral, Alfredo Kraus li va dir que “Déu l’havia dotat amb un Stra­di­va­rius vocal”. Allò li va donar ales per con­ti­nuar amb el seu color de veu vellu­tat fins a ena­mo­rar-se del Fazi­oli i començar una nova aven­tura. Abans d’arri­bar al car­rer Bor­deus, el piano va espe­rar paci­ent­ment al mones­tir de Pedral­bes. Tei­xidó creu que és un ins­tru­ment espe­cial, que l’han de tocar pia­nis­tes pre­pa­rats. “La meva il·lusió és for­mar estre­lles, no que vin­guin for­ma­des”, diu l’amfi­tri­ona. Quan vam anar a veure Music Art, vam viure l’ambi­ent autèntic del lloc que, insis­teix Tei­xidó, “no és un res­tau­rant, sinó un espai de música amb man­duca”: men­jar amb aires ori­en­tals, ambi­ent càlid, pin­tu­res de com­po­si­tors i can­tants d’òpera de l’artista Roman de Blas, bona con­versa, espai per al gaudi i, sobre­tot, música a dojo! La soprano Laura del Rio, acom­pa­nyada al piano de Luis Avadeño, va can­tar O mio bab­bino caro i Silent Night. Una veu clara i dolça, jove però ben tre­ba­llada, com les que vol con­vi­dar Tei­xidó al seu espai. “Fins i tot em plan­tejo ator­gar pre­mis i aju­dar econòmica­ment els joves artis­tes, espe­ci­al­ment pia­nis­tes i can­tants.” La seva pro­gra­mació és vari­ada, i el cost d’un espec­ta­cle amb sopar i barra lliure oscil·la entre 30 i 50 euros. Tei­xidó està dis­po­sada a donar opor­tu­ni­tats sem­pre que hi hagi nivell i els can­tants “vin­guin amb claca”. Ara, el Con­ser­va­tori del Liceu hi por­tarà alum­nes de l’últim curs per pas­sar reper­tori, i el 27 de gener, Manuel Ruiz i María Ángel Leo ofe­ri­ran un con­cert. L’horari és fle­xi­ble, adap­ta­ble a esde­ve­ni­ments sug­ge­ri­dors, però Music Art està nor­mal­ment obert de dilluns a diven­dres als mig­dies. Un con­sell: no us per­deu I can only sing, amb lle­tra i música de Tei­xidó, arran­jada i polida per Olaf Sabaté. Pot­ser, si aneu al número 9 del car­rer Bor­deus de Bar­ce­lona, us la canta...